Serpent de llibres

Presentació

2012-12-19T15:35:00.000+01:00

Hola,

No sabeu què llegir? Us avorreix agafar un llibre gruixut? Fora manies! La Biblioteca Municipal de Manlleu s’ha proposat fer venir ganes de llegir a gent com vosaltres, gent amb criteri i interessos per moltes coses. Per això us hem triat alguns títols que a nosaltres ens agraden i que us anirem presentant a les aules.

Què heu de fer? Llegiu cada post i trieu els llibres que més us agradin. N’hi ha de tots tipus: aventures, còmic, poesia, relats personals, etc. Podeu demanar els llibres a la vostra biblioteca escolar i, també, a totes dues biblioteques públiques de Manlleu (Espai Bisbe Morgades i Espai Mossèn Blancafort). Una vegada hagueu llegit algun d’aquest llibres, voteu els que us hagin agradat més.

Podeu fer suggeriments de noves lectures per compartir-les amb tota la gent que consulti el Bloc. Si ens voleu enviar textos que escriviu i els voleu fer públics feu servir l’adreça electrònica de la Biblioteca: b.manlleu.bm@diba.cat. Vinga, atreviu-vos!

Comença l’aventura!!

SELECCIÓ DE LECTURES DE 1r ESO

2012-02-29T15:50:00.013+01:00

SELECCIÓ DE LECTURES DE 2n d'ESO

2012-02-29T15:42:00.012+01:00

Viatge a Itaca, canço de Lluís Llach sobre el poema de Kavafis

2012-02-28T18:29:00.007+01:00

Aquest és el poema més conegut i celebrat de Kavafis, ens exposa un retorn, un viatge basat en una lliure interpretació del que Homer canta a l'Odissea sobre el retorn d'Odisseu des de Troia cap a Ítaca, la seva illa, Odisseu al poema homèric demora deu anys el seu retorn i en el transcurs d'aquest li van passant diverses peripècies i ha d'emprendre aventures i evitar obstacles, com sol passar en aquests poemas en què la seva sort està fortament influïda per decisions dels déus. Ara,en l'Odissea, quan ell arriba a Ítaca i es retroba amb Penélope l'informa que ha d'emprendre un nou viatge. Al poema de Kavafis Ítaca més que un veritable objectiu és un referent i l'important és el viatge en si mateix, que vindria a ser la vida; i que com tal cal enriquir-la al màxim des d'un punt de vista material, intel ·lectual i existencial, també assenyala, d'altra banda, que aquests monstres que Odisseu troba en el seu retorn són una il ·lusió, creacions de la ment del viatger, obsessions, temors o limitacions; el mateix val per als déus. I ens diu que al final, Ítaca és l'objectiu llunyà al qual convé demorar a arribar, en una demora plena de sentit i experiències, fet que farà que quan tornis realment no et sorprenguis ni et desil·lusionis. Ítaca et va donar el viatge però ja no té res més que donar-te, però el viatger sabrà acceptar aquesta realitat.

Konstantinos Pétrou Kavafis, Kavafis, va néixer a Alexandria, Egipte, on el seu pare era un ric comerciant. Després de la seva mort en 1870 la família va haver d'emigrar a Liverpool. Va tornar a Alexandria l'any 1882.
Amb el començament d'uns disturbis el 1885 la família va haver de mudar-se de nou, aquesta vegada a Istanbul. Quan Kavafis va tornar a Alexandria ho faria per a quedar-s'hi la resta de la seva vida. Al principi va treballar com periodista, i després en el Ministeri Egipci d'Obres Públiques, durant trenta anys. Entre 1891 i 1904 va publicar la seva poesia, amb poc èxit.
Després de la seva mort, la reputació de Kavafis va augmentar, passant a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns.

Itaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

L'exercit errant

2012-02-28T18:10:00.007+01:00

El còmic explica els darrers dies de l’epopeia dels almogàvers en terres gregues, quan es posen al servei del Gran Duc franc d’Atenes Gautier de Brienne el 1310. Un dels personatges centrals de la història és Roger Desllor, un cavaller català del Rosselló que servia el duc franc (i que va acabar esdevenint mariscal de la Companyia Catalana amb la victòria del Cefís), que fou l’encarregat, donat el seu origen català, de convèncer els caps almogàvers de posar-se sota el servei del de Brienne. El personatge fictici d’Atanasi (basat en el personatge històric del monjo Atanasi el Meteorita) és el d’un almogàver d’origen grec que, igual que Roger Desllor, acabarà els seus dies convertit en monjo cristià ortodox d’un monestir de la regió grega de Meteora.

Guió de Xavier Escura i il·lustracions de Francesc Riart i Oriol Garcia

Marcada

2012-02-27T19:10:00.006+01:00

Després de ser “marcada”, la jove Zoey s’uneix a La Casa de la Nit, una escola on s’entrenarà per convertir-se en un vampir adult. Això, és clar, si aconsegueix superar el canvi, no tots ho aconsegueixen. La vampiressa Nyx va escollir la Zoey per ser especial, però no és la única iniciada de La Casa de la Nit amb poders especials. Quan descobreix que la líder de les Germanes Fosques, el grup d’èlit de l’escola, abusa dels dons concedits per la deessa Nyx, la Zoey haurà de buscar en el seu interior per afrontar el seu destí.

Phyllis Christine Cast (Watseka, Illinois, 1960) és una autora nord-americana de llibres romàntics i fantàstics coneguda per la sèrie La Casa de la Nit escrita conjuntament amb la seva filla Kristin Cast. P.C. Cast es va donar a conèixer amb la sèrie de llibres Partholon. El seu primer llibre, La Deessa del Mar, publicat el 2001, va guanyar el Prisma, Holt Medallion. El 2005, ella i la seva filla van començar a escriure la sèrie La Casa de la Nit.

Justo cuando pensaba que el día no podía ir peor, vi al tipo muerto de pie junto a mi taquilla. Kayla hablaba sin parar con su habitual cháchara y ni siquiera se percató des u presencia. Al principio. De hecho, ahora que lo pienso, nadie más se fijó en él hasta que habló, lo cual es, por desgracia, una prueba más de mi extraña incapacidad para encajar.
–No, de verdad Zoey, te juro por Dios que Heath no estaba tan borracho después del partido. En serio, no deberías ser tan dura con él.
–Ya –contesté de forma distraída–. Claro. –Entonces tosí. De nuevo. Me sentía como la mierda. Debía estar cayendo bajo lo que el señor Wise, mi «más que un poco loco» profesor de biología avanzada llamaba la Plaga Adolescente.
Si moría, ¿me libraría eso del examen de geometría de mañana? Solo quedaba esa esperanza (...)

La resistència (Memòries d'Idhun I)

2012-02-27T19:03:00.005+01:00

Primer volum d'una trilogia èpica-fantàstica. És una novel·la fascinant que, a més de constituir per al lector una absorbent aventura, a cavall entre la terra i un món pletòric de meravelles, aprofundeix de forma complexa en les relacions establertes entre els seus protagonistes.
El llibre arrenca amb la mort dels pares del jove Jack, un dels principals personatges, a mans de dos misteriosos assassins amb poders sobrenaturals. Jack és rescatat per Alsan i Shail, dos habitants d’Idhún exiliats a la terra. Després de dur a Jack a Limbhad, Alsan i Shail expliquen al noi que l'homicida dels seus pares és un mag a les ordres del despietat Kirtash. El que no expliquen a Jack és per què els seus pares van ser assassinats: serien, potser, originaris d'Idhún?

Laura Gallego García (11 d’octubre de 1977) és coneguda principalment pels seus llibres infantils i juvenils. Als 11 anys començà a escriure amb una amiga la que seria la seva primera novel•la sense publicar Zodiaccía, un món diferent (disponible a la seva pàgina web). Als 21 anys, quan estava estudiant Filologia, va escriure la novel•la Finis Mundis, amb la qual va obtenir el Premi Vaixell de Vapor. Posteriorment obtingué el mateix premi amb la novel•la La llegenda del Rei Errant. Ambdues novel·les li reportaren força èxit però fou amb la sèrie de les Cròniques d’Idhún quan aconseguí un major reconeixement entre el públic adolescent.
L’obra de Laura Gallego ha estat traduïda a més de quinze idiomes i l’any 2011 guanyà el prestigiós guardó del Cervantes Chico.
El maig s’acabava, i ja s’havia fet de nit. Un noi de tretze anys s’enfilava amb bicicleta per una carretera comarcal envoltada de grans coníferes, de tornada cap a casa, una granja a tocar d’un bosquet. Es deia Jack. Feia un parell d’anys que vivia amb els seus pares en aquella granja dels afores de Silkeborg, una petita ciutat danesa, i cada tarda, quan sortia de classe, si el temps no ho impedia, feia el trajecte amb bicicleta. Li agradava fer exercici i, a més, el recorregut enmig del bosc el relexava i li desfeia les cabòries.
Per alguna raó, però, aquell cop era diferent.
Tot el dia que havia tingut una extranya intuïció referida a casa seva i als seus pares. No hauria sabut dir de què es tractava, però no s’havia pogut estar de trucar a la seva mare al migdia, per assegurar-se que estaven bé. Ho havia trobat tot en ordre. I tanmateix, tot just feia un moment, abans de sortir d’escola, havia notat aquell pressentiment enutjós que l’havia atabalat tot el dia tornava amb més força (...)

Jo

2012-02-27T17:01:00.008+01:00

En un concert de l’escola, la Jo coneix en Laurent, un noi que vol ser música. Laurent té problemes, ja que els seus pares no aproven la seva decisió de ser músic i tots junts estan afectats per la mort del seu germà gran. Un seguit de circumstàncies fan retornar la Jo i el Laurent. Laurent confessa a la Jo la seva por a la Sida ja que el seu germà, mort de sobredosi, patia la malaltia.
A través de la lectura del còmic van apareixent els conceptes següents: les relacions interpersonals (amoroses, entre pares i fills, entre amics...), mesures per evitar el contagi de la Sida, idees irracionals al voltant de la malaltia, relació entre Sida i drogues, ús del preservatiu, la prova de la Sida, resultats, convivència i solidaritat amb els afectats, evolució de la malaltia i sentiments dels seropositius.

Després de treballar com a instructor d’equitació, Claude De Ribaupierre (Derib) comença la seva carrera en els còmics treballant a l’estudi Peyo on va col·laborar amb les històries de “Els Barrufets” publicades a Spirou. També va produir algunes “Belles Histoires de l'Oncle Paul” i “Arnoud de Casteloup” (1966). El 1967 es va unir a Rosy Maurice per iniciar la sèrie sobre “Attila” el gos que parla a Spirou. S’uní també a la revista Tintín i creà còmics com “Go West” o “'Buddy Longway”. El 1981 va crear “Jo” un còmic sobre la Sida.

Imagina't un lloc

2012-02-27T16:45:00.010+01:00

Imagina’t un lloc que et fa sentir lliure com un ocell. Imagina’t un lloc on sents que és allí on sempre has volgut arribar. Imagina’t un lloc fet de pura imaginació. Si pots imaginar–te’l, hi pots anar. Uns àlbums per treballar sobre l'estètica i la tècnica de trompe l’oeil. Uns llibres per a deixar volar la imaginació.
Imagina’t un lloc... on d’una embranzida t’enlaires i aterres al bell punt de partida d’una nova història. Imagina’t un lloc... on l’aigua és sòlida, la llum és líquida, el cel un riu congelat que flueix sota els teus peus. Imagina’t un lloc... on la teva ment s’obre sense límits, més enllà de les parets que t’envolten.

Text: Sarah L. Thompson ha rebut nombrosos guardons, entre ells al Millor Llibre de Ciència Ficció, Fantasia i Horror (2001) per la Voice of Youth Advocates.

Il ·lustracions: Rob Gonsalves va créixer dibuixant imatges de la seva imaginació, però el moviment surrealista, en particular les obres de Remedios Varo i René Magritte també van influir en la seva obra. Les seves obres creen imatges en què diversos mons es fonen en una mateixa obra.

Eragon

2012-02-27T16:41:00.007+01:00

Eragon és una novel·la escrita per Christopher Paolini i és el primer llibre de la trilogia El Llegat (Inheritance). Va ser originalment autopublicada per l'autor abans que fora recollit per Alfred A. Knopf i el convertís en un èxit de publicació i un Bestseller en el Nova York Times. La seqüela d'Eragon és Eldest, i el tercer llibre s'anomena Brisigr.
La història té lloc en una terra anomenada Alagaësia, que és governada pel rei tirà Galbatorix. Eragon és el protagonista, un noi de quinze anys que troba una espècie de safir a les Vertebrades, una indòmita sèrie de muntanyes a prop de Carvahall, mentre està caçant en el bosc. Ell, un noi que viu en una modesta granja amb el seu oncle Garrow, creu que així podrà comprar carn per a poder passar el fred hivern. Però en veritat, la pedra és un ou de drac. Just quan el descobreix, l'ou s'obre, i en neix una dragona, a la qual anomena Saphira.
Cria el drac en secret fins que dos Ra'zac s'introdueixen a la ciutat buscant la pedra blava misteriosa. Eragon i Saphira aconsegueixen evitar el perill amagant-se al bosc, però el seus oncles Garrow i Marian no serà tan afortunat. Els Ra'zac els mataran i destruiran casa seva....

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eragon

Chistopher Paolini va néixer a Paradise Valley, Montana (Estats Units) el 17 de novembre del 1983. Paolini va ser educat pels seu pares a casa i es va graduar als 15 anys, edat a la que va començar a escriure Eragon. L’argument d’Eragon va començar com un passatemps atret per les novel·les fantàstiques. Amb 19 anys ja era un autor reconegut internacionalment pel primer volum de la sèrie El Llegat formada per les novel·les Eragon, Eldest, Brisingr i Inheritance. Aquesta començà com una trilogia, però finalment Paolini escrigué un quart llibre. Inicialment va ser publicat per l’editorial de la seva família Paolini International, LLC, l’any 2002. Posteriorment Paolini va ser descobert per Alfred Knopf i va publicar les seves novel·les sota el segell Knopf.

El vent va udolar tota la nit, arrossegant una flaire que canviaria el món. Un Ombra alt va alçar el cap i ensumà l’aire. Semblaria un humà si no fos pels cabells carmesins i els ulls de color marró vermellós.
Va parpellejar, sorprès. El missatge era correcte: eren allà. O era una trampa? Va sospesar les probabilitats i llavors digué amb veu glacial:
–Disperseu-vos; amagueu-vos darrere els arbres i els arbustos. Atureu a qui vingui... o morireu.
Al seu voltant dotze urgals, amb espases curtes i escuts de ferro rodons pintats amb símbols negres, van caminar arrossegant els peus. Semblaven homes de cames arcades i braços gruixuts i brutals, fets per a esclafar. Damunt les petites orelles tenien un parell de banyes cargolades. Els monstres van córrer a amagar-se entre la brossa, grunyint. Ben aviat la remor es va acabar i el bosc tornar a restar en silenci (...)

Els jocs de la fam

2012-02-27T16:31:00.006+01:00

La protagonista de setze anys, Katniss Everdeen, viu en un món post-apocalíptic on un govern poderós anomenat el Capitoli s'ha fet amb el poder després de diversos desastres devastadors. En el llibre, "els Jocs de fam" són un esdeveniment anual televisat al Capitoli, el qual selecciona a l'atzar un nen i una nena de cada un dels dotze districtes, que després s'enfronten els uns contra els altres en un joc de supervivència i obligats a matar-se fins que només en queda un per recordar els dies foscos en que el 13è districte es va revoltar.
Un llibre amb el qual és impossible quedar-se indiferent, i el primer d’una trilogia.
Des del 1991, Suzanne Collins s’ha dedicat a la televisió escrivint per a nens i joves. Ha estat guionista de diversos programes de la cadena Nickelodeon , incloen-t’hi “Clarissa Explains It All” , de molt èxit i nominada a l’Emmy, i “The Mistery Files of Shelby Woo”. Per a un públic de menys edat, ha escrit uns quants episodis de “Little Bear” i “Oswald”, produccions igualment nominades a l’Emmy.
Per a la primera novel·la es va inspirar en “Alícia al país de les meravelles” transportan-la a entorns urbans. A Nova York és més probable caure en un cau humà que en un de conills, i no hi trobaràs pas gent prenent el te. Què hi pots trobar? Aquesta pregunta va donar lloc a la primera sèrie juvenil que va escriure. Tot i que la seva consagració literària s’ha dut a terme amb “Els Jocs de la Fam”.

Quan em desperto, l’altre costat del llit és fred. Estiro els dits tot buscant l’escalfor de la Prim, però només trobo el bast teixit del matalàs. Deu haver tingut malsons i per això ha pujat cap al llit de la mare. Sí, és el que ha fet. Avui és el dia de la Sega.
M’incorporo i em repenjo sobre un colze. Hi ha prou llum al dormitori per veure-les. La meva germana petita, la Prim, arraulida de costat sota la protecció del cos de la mare, galta contra galta. Mentre dorm, la mare sembla més jove, un pèl gastada però ni de bon tros feta malbé. La cara de la Prim és tan fresca com una gota d’aigua, tan amorosa com la rosada que li va donar el nom. La mare també era molt guapa. Això és el que m’han dit.
Ajagut entre els genolls de la Prim, vigilant-la, hi ha el gat més lleig del món. Té el nas aixafat, li falta la meitat d’una orella, i té uns ulls color de carabassa podrida. La Prim el va batejar amb el nom de Ranuncle, perquè assegurava que el color groc fangós del seu pelatge no tenia res a envejar al de la flor brillant. El gat m’odia. O, com a mínim, no es refia de mi. Tot i que va passar fa un munt d’anys, em penso que encara recorda que el vaig intentar ofegar en un cossi el dia en què la Prim el va portar a casa (...)

Què farem, què direm?

2012-02-22T19:31:00.009+01:00

La Bet, una noia de setze anys i mig d'Esterri d’Àneu, descobreix en el museu un canut de minairons. Impressionada per les històries que li explica l’àvia sobre els minairons decideix robar el canut. Posa a prova els minairons en moltes ocasions i parla amb ells sobre els seus orígens, noms, antics propietaris,... La seva vida quotidiana transcorre paral·lela a la dels minairons fins que un dia en Quim, el vigilant del museu, descobreix que ha desaparegut el canut. La Bet en construeix un de fictici i el deixa al museu. Dies després va a Barcelona i li roben el canut originari.

Pep Coll i Martí va néixer a Pessonada l'any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. Cursà els estudis d'Humanitats al Seminari de la Seu d'Urgell i es llicencià en Filosofia a la Universitat de Barcelona. des de 1980 treballa de professor de Literatura Catalana a l'IES Marius Torres de Lleida. La seva activitat literària s'inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació de la revista pallaresa Escudella i posteriorment, amb la fundació del Centre d'Estudis del Pallars. S'interessa per l'estudi del dialecte pallarès i per les narracions tradicionals de les valls del Pirineu occidental català. Recrea i adapta alguns d'aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple, La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil amb què guanya el Premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d'Or (1992) i de la qual se n'han fet fins ara, vint-i-cinc edicions.

Me’n recordaré tota la vida, de la temporada que vaig tenir el canut dels minairons. Llavors jo era una nena de tretze anys i mig, prima i escardalenca, amb el cabell curt com un bordegàs. Hivern i estiu, anava sempre amb texans i vambes, i els meus peus tenien unes ganes boges de córrer i saltar. Ja us podeu imaginar que jo estava condemnada a anar a estudi matí i tarda.
Em rebentava haver d’anar a l’escola, sobretot per les notes que em posaven els mestres. En totes les assignatures m’endinyaven un bé, que per a mi és la pitjor nota que em poguessin donar. No sé si m’enteneu. Si per exemple treus un suspens, vol dir que ets un gandul o bé un talòs. «Un tros de carn beneïda», que diu la padrina. Un suficient és una nota molt important reservada als més llestos de la classe. Tan espavilats, que poden anar passant sense matar-s’hi gaire. Ho saben calcular molt bé, de manera que només estudien el poc que cal per anar aprovant justet (...)

Nens de vidre

2012-02-22T19:25:00.009+01:00

Nens de vidre és la història d'en Pau, un infant amb greus problemes de personalitat narrada en primera persona. En Pau ens parla de les seves difícils relacions amb un món que no comprèn i que, sovint, tampoc no el comprèn a ell. A través del dolor, i també per mitjà de les reaccions dels companys i dels adults que l'envolten, podem arribar a conèixer i compartir les seves pors, el seu caos intern i els seus problemes. La seva conducta és absurda i destructiva, agressiva i cruel, i va teixint al seu voltant una teranyina que serà el seu propi parany. Però encara que sembli difícil, fins i tot l'arribarem a estimar. Amb una extraordinària sensibilitat i eficàcia narrativa, Carme Barba explora el complex món dels infants "de vidre", i aconsegueix arrodonir una obra intensa, que fou mereixedora del Premi Pere Calders de Literatura Catalana 1997.

Carme Barba i Corominas (Terrassa, 1946) és mestra del centre d'Educació Infantil i Primària Agustí Bartra de Terrassa. Ha publicat diversos poemes i narracions a les revistes "Al vent" de Terrassa i "Quart creixent" de Barcelona. Amb el relat "Límits de dona" quedà finalista del Premi Narrativa Mercè Rodoreda 1994 de Molins de Rei.

Avui he començat a l’escola gran. He estat el primer d’arribar, he dit bon dia a la senyoreta i ella m’ha dit:
-Bon dia, noi. Com et dius? –Jo li he contestat:
-Pau Valls i Alzina. –Ella m’ha dit on havia de seure i han anat entrant nens: l’Aleix, l’Elisa, la Vanessa, l’Albert... la senyoreta els deia el mateix a tots, perquè és nova i no els coneix, però jo sí que els conec de l’escola petita, que es diu parvulari, però ha entrat un nen que jo no coneixia, es diu David i és nou com la senyoreta, però la Marina no venia i jo li he anat a preguntar a la senyoreta que perquè no venia la Marina:
-I la Marina, que no vindrà? –La senyoreta ha dit que sí i que tornés a seure si us plau. He anat a seure i m’he portat bé, perquè la mare, quan m’ha cridat aquest matí m’ha dit:
-Porta’t bé el primer dia, Pau, i agafa’t fort de la barana perquè els nens grans et faran caure, sents? –I m’ha donat un paquet de galetes de xocolata tot sencer per esmorzar, jo el volia ensenyar a la senyoreta, però ella ha dit que després.

Les pomes del senyor Peabody

2012-02-22T19:21:00.009+01:00

Un dia Tommy veu com el professor Peabody agafa una poma d'una parada de fruites. Tommy ho explica i tot el poble acaba creient que el senyor Peabody és un lladre. El que no saben és que ja havia pagat les pomes! El conte explica el poder que tenen les paraules i de com poden fer mal si no s’utilitzen com cal.

Madonna Louise Veronica Ciccone, coneguda com Madonna (Bay City, Míchigan, 16 de agosto de 1958), és una cantant, actriu i escriptora nord-americana. Va passar els seus primers anys a Bay City fins que es mudà a Nova York per formar-se una carrera en dansa contemporània. Després de participar en dos grups musicals, Breakfast Club i Emmy, va llançar el seu àlbum debut l’any 1983, Madonna. Després d’aquest la seva carrera continuà sent un èxit amb cançons que han arribat a ser números 1 a les llistes musicals de diversos països arreu del món com: «Like a virgin», «Papa Don’t Preach» o «Like a Prayer». Madonna ha venut entre 300 i 500 milions de discos, obtenint així un rècord mundial inclòs al Llibre Guiness dels rècords.

A la ciutat de Happville (que no era una ciutat gaire gran), el senyor Peabody va felicitar el seu equip de la lliga juvenil de beisbol per haver jugat un bon partit. L’equip no havia guanyat, però a ningú no li preocupava gaire, perquè s’ho havien passat d’allò més bé jugant. El senyor Peabody era el professor d’història a l’escola primària de la ciutat, i a l’estiu dedicava tots els dissabtes a organitzar partits de beisbol contra altres escoles. El petit Billy Little (que no era un noi gaire gran) era un dels seus alumnes. Jugar a beisbol era el que més li agradava del món i, per a ell, el senyor Peabody era el millor. Després del partit, sempre es quedava una estona més per ajudar-lo a recollir els bats i les pilotes.[...]

La vall dels llops

2012-02-22T19:04:00.007+01:00

Li van posar Dana i va créixer al costat dels seus germans i germanes com una més de la família. No la van tractar mai de manera especial i, tanmateix, tots podien veure que era diferent. Silenciosa com un gat, amb prou feines parlava. La seva vida va canviar per sempre el dia que el Mestre se la va endur a la Torre, en plena Vall dels Llops. Allà tindrà accés als secrets de la màgia més ancestral.

Laura Gallego García (11 d’octubre de 1977) és coneguda principalment pels seus llibres infantils i juvenils. Als 11 anys començà a escriure amb una amiga la que seria la seva primera novel·la sense publicar Zodiaccía, un món diferent (disponible a la seva pàgina web). Als 21 anys, quan estava estudiant Filologia, va escriure la novel·la Finis Mundis, amb la qual va obtenir el Premi Vaixell de Vapor. Posteriorment obtingué el mateix premi amb la novel·la La llegenda del Rei Errant. Ambdues novel·les li reportaren força èxit però fou amb la sèrie de les Cròniques d’Idhún quan aconseguí un major reconeixement entre el públic adolescent.
L’obra de Laura Gallego ha estat traduïda a més de quinze idiomes i l’any 2011 guanyà el prestigiós guardó del Cervantes Chico.

El vent fuetejava sense pietat les branques dels arbres, i el seu terrible bram embolcallava implacablement la granja, que suportava els embats amb heroisme, i només ocasionalment deixava anar algun cruixit, en les envestides més fortes. El cel era completament serè, però no hi havia lluna, i això feia que la nit fos especialment fosca.
Els habitants de la casa dormien tranquils. Hi havia hagut altres nits com aquella a la seva inhòspita terra, i sabien que la teulada no els cauria al damunt. Això no obstant, els animals estaven inquiets. L’instint els deia que aquella no era una nit com les altres.
Tenien raó.
De sobte, just quan les parets de la casa tornaven a gemegar queixant-se de la força del vent, un crit va esquinçar els sons de la nit.
I aviat tota la granja va estar desperta, i al cap d’un moment un vailet sortia disparat cap al poble, amb una missió molt concreta: el seu germà estava a punt de néixer, i calia avisar la llevadora com més aviat millor (...)

Corazón de tinta

2012-02-21T12:40:00.008+01:00

La jove Meggie haviat descobrirà qui són de veritat Dit Polsegós, Capricorni o Llengua de Bruixot.
Quan Mo, el seu pare, saluda a un estrany visitant que apareix a casa seu, la Meggie nota de seguida el perill que emana d’aquella persona. És per això que decideixen fugir cap al sud, a casa de la tieta Elinor, propietària d’una de les biblioteques més fascinants que un es pugui imaginar. La Meggie descobrirà que els forasters que apareixen i desapareixen misteriosament anomenen al seu pare Llengua de Bruixot perquè té el do de donar vida als personatges dels llibres quan llegeix amb veu alta.
Cornelia Funke (Dorsten, Alemanya, 1958) va estudiar pedagogia i il•lustració. Aviat començà a treballar com a il·lustradora de llibres infantils i a escriure per a un públic jove. Ha escrit més de quaranta llibres que s’han traduït a més de trenta idiomes, a més de guions de televisió. Alguns dels seus títols s’han dut al cinema com Corazón de Tinta. El 2005 va ser escollida per la revista Time com una de les cent persones més influents del món. La seva obra ha estat guardonada amb nombrosos premis entre els quals destaquen: BookSense Book of tehe year Children’s Literature, EEUU (2006); El pizarrín de plata, premi holandès per a literatura infantil (2006); millor llibre de l’any 2005 als Disney Adventures Book Awards per Sangre de Tinta, entre altres. Actualment viu a Los Ángeles junt amb els seus dos fills.

Aquella noche llovía. Era una lluvia fina, murmuradora. Incluso años y años después, a Meggie le bastaba cerrar los ojos para oír sus dedos diminutos tamborileando contra el cristal. En algún lugar de la oscuridad ladraba un perro y Meggie no podía conciliar el sueño, por más vueltas que diera en la cama.
Guardaba debajo de la almohada el libro que había estado leyendo. La tapa presionaba su oreja, como si quisiera volver a atraparla entre las páginas impresas.
-Vaya, seguro que es comodísimo tener una cosa tan angulosa y dura debajo de la cabeza –le dijo su padre la primera vez que descubrió un libro debajo de su almohada-. Admítelo, por las noches te susurra su historia al oído.

La senyora dels llibres

2011-11-10T16:11:00.005+01:00

Aquest llibre està inspirat en una història real: la valenta tasca de les bibliotecàries a cavall, conegudes com «les senyores dels llibres» en els Apalatxes de Kentucky. El Projecte de la Biblioteca a Cavall es va fundar en els anys trenta del segle xx, per tal d'apropar els llibres a zones aïllades on hi havia poques escoles i cap biblioteca. A la part alta de les muntanyes, els camins eren sovint simples llits de rierols o senders accidentats. A lloms d'un cavall o d’una mula, les bibliotecàries a cavall recorrien la mateixa dura ruta cada dues setmanes carregades de llibres, amb independència que el temps fos bo o dolent.

Heather Henson va néixer i es va criar a Danville, Kentucky (Estats Units). Va créixer en un teatre que el seu pare va fundar el 1950. Quan era petita somiava amb ser actriu, però després de anar-se a Nova York per assistir a la Eugene Lang College de la New School for Social Research, va sentir atreta als llibres i l'escriptura. "Els llibres i les històries sempre van ser una part molt important de la meva vida", diu Henson. "La meva mare em llegia cada nit . Durant molts anys, Henson va viure a Brooklyn i va treballar com a editora de llibres per a lectors joves en una important casa editorial. Posteriorment va tornar al seu estat natal per tal de centrar-se en escriure, que sempre ha estat fortament influenciada per les seves arrels a Kentucky. Precisament, el conte La senyora dels llibres va ser inspirat per velles fotografies en blanc i negre de les dones a cavall. Portaven llibres a cavall o en mula cap amunt de la muntanya amb tot tipus de clima, de manera que feien arribar el do de la lectura a la gent dels Apalatxes.

David Small va néixer l’any 1945 i es va criar a Detroit. A l'escola se li va conèixer com "el noi que podia dibuixar bé", però David mai es va considerar una carrera en l'art perquè era molt fàcil per a ell. Quan tenia 21 anys, després de molts de temps d'escriure obres de teatre, David va seguir el consell d'un amic que el va informar que els seus gargots eren millors que qualsevol cosa que ell havia escrit. Va canviar el seu interès per l'art i mai mirar cap enrere. Després d'obtenir el seu mestratge a l'Escola Superior d'Art de Yale, David va ensenyar art durant molts anys a nivell universitari, va realitzar una sèrie de pel·lícules i va fer esbossos satírics per a diaris del campus.

La meva família i jo vivim molt amunt dalt de la muntanya. Casa meva està tan enlaire que gairebé mai no veiem ningú. Bé, tret dels falcons que volen pel cel i les bestioles que s’amaguen als arbres.
Jo em dic Cal...

La Brúixola daurada

2011-11-09T19:58:00.005+01:00

La primera novel·la de la trilogia -La matèria obscura-, de Philip Pullman, arriba a les nostre pantalles amb una pel·lícula emocionant: La brúixola daurada
Hi ha móns més enllà del nostre. La brúixola et mostrarà el camí...
Quan la Lyra rep com a do el misteriós aletiòmetre, un estrany objecte semblant a una brúixola, comença un viatge extraordinari que la portarà a les gèlides terres de l’Àrtic, on regnen les bruixes regnen i lluiten els ossos polars. El destí que l’espera tindrà unes conseqüències insospitades molt més enllà del seu propi món...

Philip Pullman (Norwich, Anglaterra, 19 d'octubre del 1946) és un escriptor anglès, autor de la popular trilogia de novel·les fantàstiques La matèria obscura, que va obtenir al 1995 el prestigiós premi Carnegie Medal, concebut com una de les millors obres del gènere infantil i juvenil. A més, la sèrie completa es col·locà en el tercer lloc de The Big Read, l'enquesta sobre gustos literaris que organitzà la BBC.
L'any 2005 va guanyar el premi Memorial Astrid Lindgren.

Primera part
Oxford
I
El brocal de Tokay
La Lyra i el seu domini van travesear el menjador, que s’anava enfosquint, mentre miraven de mantenir-se a la mateixa banda, lluny del camp de visió de la cuina. Ja havien parat les tres taules grans que ocupaven la llargada del menjador, la plata i el vidre resplendien malgrat la poca llum que s’escolava i havien separat els bancs de les taules, que esperaven l’arribada dels comensals. La foscor no impedia que s’entreveiessin els retrats d’antics rectors, que penjaven a les parets. La Lyra es va acostar a la tarima, es va girar per observar la porta oberta de la cuina i, com que no va veure ningú, s’hi va enfilar. Es va apropar a la taula principal, la més alta, i va veure que l’havien parada ambo r i no amb plata, i que no havien posat els bancs de roure, sinó catorze catires de caoba amb coixins de vellut.
La Lyra es va aturar al costat de la cadira del rector i va donar un copet amb l’ungla a la copa de vidre més gran. El dring va resonar a tots els racons del menjador.
…

Roig robí

2011-11-09T18:41:00.005+01:00

De vegades és una bona creu pertànyer a una família amb tants misteris! Almenys això és el que creu la Gwendolyn, una noia de setze anys, fins que un dia, sense saber com, es troba a Londres del penúltim tombant de segle. I llavors descobreix que ella és precisament el misteri més gran de tota la seva família. En canvi, hi ha una cosa que no ha vist: que és molt més recomanable no enamorar-se entre una època i una altra. Perquè això fa que les coses siguin molt més complicades! L'autora de best-sellers Kerstin Gier aconsegueix com ningú fer reviure el sentiment més bonic del món! Trepidant, divertida, intrigant: en Gideon i la Gwen travessen, amb el seu amor, totes les fronteres del temps!

Kerstin Gier, nascuda a Bergisch Galabach (Alemanya) el 1966. Escriptora alemanya, és coneguda pels seus llibres dedicats a la literatura infantil i juvenil, destacant per les seves novel · les per a joves adults, amb grans dosis de romanç i pensades per a un públic femení.La seva obra és molt àmplia en llengua alemanya, sent Rubí seva novel·la més coneguda a nivell internacional. El 2005 va resultar guanyadora d'un premi DeLiA.

Hyde Park, Londres
8 d’abril de 1912
Ella va començar a plorar, de genolls a terra; ell, mentrestant, mirava a banda i banda. Tal com havia suposat, en aquesta hora, al parc, no hi havia ni una ànima. Encara faltava temps perquè el fúting es posés de moda, i feia massa fred per als rodamons que solien dormir als bancs del parc, tapats només amb un diari.
Va embolicar amb cura el cronògraf amb el mocador i el va amagar al fons de la motxilla.
Ella es va ajupir a prop d’un arbre a la ribera nord del Serpentine Lake, damunt d’una catifa de jacints florits.
Les espatlles se li movien i el somiqueig se sentia com el so planyívol d’un animal ferit. A ell li costava suportar-ho, però sabia, per experiència, que era millor deixar-la en pau, per això se li va asseure al costat damunt l’herba humida de rosada, va fitar la superfície de l’aigua, llisa com un mirall, i va esperar.
Va esperar que el dolor cedís, el dolor que probablement no l’abandonaria mai del tot.

...

Per tretze raons

2011-11-09T18:02:00.005+01:00

En Clay Jensen troba, quan arriba a casa, una misteriosa capsa dirigida a la seva atenció. La capsa conté set cintes de casset, tot fa pensar que les ha enviat la Hannah, una companya de classe que es va suïcidar un parell de setmanes abans. A poc a poc descobrirà les tretze raons per les quals ella ha decidit posar fi a la seva vida, tretze cares de casset que coincideixen amb les tretze persones que les han d'escoltar. Ell n'és una. «és un joc molt senzill: primer les escoltes i després les passes». En Clay confirmarà que res del que fem o deixem de fer és indiferent.

Jay Asher és nascut a Arcadia (Estats Units), el 30 de septiembre de 1975. Va estudiar en la Califòrnia Polytechnic State University i a la Sant Lluís Bisbe High School, on va abandonar els seus estudis de Magisteri, atret per l'escriptura. Va treballar en diversos oficis, com ara llibreter i bibliotecari entre d'altres. És autor de novel•les per a adolescents.

-Senyor? –Repeteix-. Amb quina urgència ho vol enviar?
Em grato amb dos dits ben forts per sobre de la cella esquerra. La picor s’aguditza.
-Tant és- dic.
La noia que m’atén agafa el paquet. La mateixa capsa de sabates que hi havia al meu porxo fa vint-i-quatre hores, novament embolicada en una bossa de paper marró, prcintada amb una cinta transparent, exactament tal com l’havia rebut. Però ara va adreçada a un altre nom. El nom següent de la llista de la Hannah Baker.
Sacsejo el cap.
-Quant és?
Col·loca la capsa sobre una encoixinada de goma i tecleja una números.
Deixo el cafè de màquina al taulell i miro la pantalla. Trec uns bitllets de la cartera, unes monedes de la butxaca i hi poso els diners al damunt.
-Crec que no ha comptat el cafè –diu-. Li falta un dòlar.
Li dono el dòlar que falta i em frego els ulls per treure’m la son. El cafè és tebi quan en faig un glop i això el fa més difícil d’empassar. Però necessito desvetllar-me com sigui. ...

És quan dormo que hi veig clar

2011-11-09T16:48:00.006+01:00

Aquesta obra, és un model clar d’obra surrealista, es regeix per les seves principals característiques. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes. S’utilitza en abundància, per tal de fer més fàcil la creació de la imatge pel lector. Per aquest motiu, com el català utilitzat per descriure és més aviat oblidat per l’època, es fa feixuc llegir-lo, i costós d’entendre’l.
Pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). Per la data de l’escriptura, a finals de la guerra civil, sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític. Somni d’una esperança de llibertat que no morirà interpretació pel clau del catalanisme radical de Foix.
Sembla un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
En aquest poema també relata les il·lusions dels somnis, quan diu “és quan dormo que hi veig clar”. Quan algú ens parla dels seus somnis, es taca d’una part molt íntima del seu interior. Aquest poema també el pots relacionar amb temes sobre la identitat d’una nació.
Pel que fa la seva estructura, és una cançó a la manera tradicional, amb una tornada que repeteix els dos versos inicials d’estrofa. Està format per tres estrofes de deu versos cada una. Els versos són decasíl·labs, tenen deu síl·labes, i la rima és ABABABBAAB.

Font: http://xarrupemlantologia.wordpress.com/6-es-quan-dormo-que-hi-veig-clar-per-j-v-foix/

Josep Vicenç Foix i Mas, conegut popularment com a J.V. Foix, (Sarrià, Catalunya 1893 - Barcelona 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels mes destacats del les avantguardes literàries catalanes.
Va néixer el 28 de gener de 1893 a l'antic poble de Sarrià, població que avui en dia és un barri de Barcelona. Fill de Josep Foix i Ribera, pastisser originari d'Els Torrents, i de Paulina Mas Rubinat, de Manresa. Inicià els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, però els abandonà al segon curs per continuar el negoci de la pastisseria familiar alhora que iniciava el seu interès per la lectura de clàssics com Lord Byron, Dante Alighieri o Charles Baudelaire.
L'any 1916 inicià la seves coŀlaboracions amb la publicació La revista, de la qual en fou redactor, al costat de Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917). Va ser també l'animador de la revista sarrianenca La consola (1919-1920), on inserí ja algun cal·ligrama. Va ser redactor de L'amic de les arts (1926-1928) de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l'avantguarda. Fou amic de Dalí, Miró, Éluard i García Lorca. En finalitzar la guerra civil espanyola va retornar al negoci familiar, deixant a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques. També es va dedicar a recopilar la seva obra poètica i va continuar donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells Joan Brossa que sempre agraí el seu mestratge tècnic.
El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva obra va adquirir més popularitat arran de la musicalització del seu poema "És quan dormo que hi veig clar" per part del cantautor Joan Manuel Serrat.
L'any 1961 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra de 1960 Onze Nadals i un Cap d'Any i el 1985 el Premi de la Crítica de poesia catalana per Cròniques de l'ultrason. Al llarg de la seva vida va rebre diverses distincions, entre les quals destaquen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquell mateix any, el Parlament de Catalunya el va proposar per al Premi Nobel de Literatura.
Anàlisi de la seva obra
Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge i el caràcter català. A través de la identificació entre el significat, el mot - substrat - la paraula - forma, caŀligrafia - i la terra, J.V. Foix va aconseguir una poesia autèntica, no falsejada. En la seva vida, on es va formar en els ambients noucentistes, va rebre la seva rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana. I gràcies a aquesta autenticitat fixada en la seva terra, va deixar de ser regional, provincià o caduc. Durant tota la seva vida, el poeta va estimar la juxtaposició d'imatges folles en colors violents, molt sovint de tints onírics - com per exemple "Gertrudis" - però mai d'un inteŀlectualisme rectangular, sòlid i inflexible.
La seva obra, allargada durant seixanta anys, és temàticament molt variada. Tot i així, allò central en literatura, allò que la construeix i la diferencia de la pastisseria: la forma, la paraula, es manté igual. El seu estil no varia. És un estil difícil de comprendre: el seu lèxic no és vast, però sí oblidat. Molts dels seus poemes reclamen la lectura simultània d'un diccionari. Els desficis simbolistes de "Gertrudis", la bromes prosístiques de la seva última edat, el misticisme del recull final del "Sol i de dol" (segurament la porció més perfecta de la poesia catalana); tots respiren a través dels mateixos porus.
J.V. Foix és un autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu estil. Les paraules que fa servir són curtes, dures, curulles de ressonàncies acolorides, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però, sobretot, intraduïbles al llenguatge estàndard, massificat i periodístic. Aquest valor musical compensa un cert automatisme en la factura de parelles adjectiu-nom, on l'adjectiu deixa de ser únic per al nom, descriptor necessari, i cau en la buidor (per exemple: so extrem, creença extrema. En canvi, el famós "pintar extrem" dels moderns està plè de sentit).
La seva obra més coneguda és, probablement, el poemari "Sol i de dol". El poeta tanca en la forma noble del sonet i la llengua pedrenca del segle XIII les imatges i els sentiments més moderns, de tal forma que aconsegueix la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre el segles.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Vicen%C3%A7_Foix_i_Mas

La filla del mag

2011-11-09T16:33:00.005+01:00

Un mag i la seva filla viuen en un palau preciós. Tots dos podien tenir tot allò que volien, perquè amb la màgia el mag ho aconseguia tot. El mag no deixava sortir la filla de la vall, de fet no li feia falta. El mag tot el dia llegia llibres de nigromància estudiant nous conjurs i la filla va pensar que estaria bé llegir algun llibre. El pare li va deixar tota una colla de contes i va ser així com la filla va descobrir que hi havia un altre món a part del que ella coneixia.

Antonia Barber.- Nascuda el 1932 és autora de llibres per a nens i adults. Barber viu a Kent i Mousehole, Cornwall. Del seu llibre, The Mousehole cat se n'ha fet una pel·lícula d'animació i s'està adaptant com a musical. El seu veritable nom és Barbara Anthony. Es va graduar de la University College de Londres.

Errol Le Cain.- Nascut a Singapur el 5 de març de 1941, Errol Le Cain va ser evacuat amb la seva família l'any següent a la invasió japonesa. Va viure a l'Índia durant diversos anys abans de finalment establir-se al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial. Sense educació formal en art, el seu talent el va portar a dedicar-se també al cinema d’animació. El 1956, es va traslladar a Londres per seguir una carrera en l'animació. Casat amb dos fills, va morir després d'una llarga malaltia, el 3 de gener de 1989, als 47 anys. Les seves il·lustracions, plenes de petits detalls, tenen sovint un aire oriental i oníric.

Una vegada, en el país blanc i fred que hi ha al cim del món, hi vivia un Mag amb la seva filla. El poder del Mag era tan gran que, tot i que vivien enmig dels erms gelats, els jardins del seu palau resplendien amb el perfum de les flors i la dolçor del cant dels ocells. Més enllà dels murs, hi havia parats verds i boscos i llacs d’aigua lluent, que s’estenien cap als vessants de les glacials i impassibles muntanyes que els envoltaven.
Allí el Mag i la seva filla vivien sols, perquè no necessitaven servents. Qualsevol cosa que volguessin, ja fos menjar, o escalfor, o comoditats, només calia que el Mag passés la mà per l’aire, i tot era com ells desitjaven.

Enllaços Barbara Anthony: http://biography.jrank.org/pages/1772/Anthony-Barbara-1932.html The illustrated work of Errol Le Cain: http://www.errollecain.com/index.htm

El clan de la lloba

2011-11-08T19:48:00.006+01:00

Des de temps immemorials, els clans de les bruixes Omar han viscut amagant-se de les sanguinàries bruixes Odish i esperant l’arribada de l’elegida per la profecia. Ara els astres confirmen que aquest moment és a punt d’esdevenir-se. L’Anaïd, que ha viscut durant els seus catorze anys de vida apartada en un poblet del Pirineu, no sap quins són els secrets que afecten les dones de la seva família... Fins que la misteriosa desaparició de la seva mare, Selene la pèl-roja, l’enfronta a una veritat tan esfereïdora com increïble i l’obliga a recórrer un llarg camí ple de perills i descobriments.

El Clan de la Lloba és el primer volum de la trilogia de La guerra de les bruixes. La completen: El desert de gel, i La maledicció d’Odi.

Maite Carranza (Barcelona, 1958). Escriptora i guionista. Llicenciada en Antropologia, escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix cursos d'escriptura de guió a la universitat.
Va ser professora de batxillerat durant la dècada dels 80 i va iniciar-se en el món de la literatura al 1986 amb l'Ostres tu, quin cacau!, una novel•la juvenil exitosa que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una quarantena de llibres entre els que destaquen Frena, Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d'altres més recents i de gran èxit com la trilogia fantàstica de LA GUERRA DE LES BRUIXES (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi). Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d'Or 1987, Joaquim Ruyra 1989, EDEBÉ 2002 i Protagonista Jove 2006, Edebé 2010 i el Crítica Serra d’Or 2011. Ha estat traduïda a l'anglès, el francès, l'alemany, l'holandès, el portuguès, l'italià, el grec, l'eslovac, el coreà i l'hongarès. La majoria dels seus llibres es troben editats en castellà i alguns en basc i gallec. A més d'escriure per a nens i joves ha estrenat teatre i ha publicat novel•la per a adults.

Com a guionista ha treballat des dels anys 90 per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries com Pinnic, Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder, Rosa, El joc de viure, Laura, El cor de la Ciutat, Homenots, Moncloa, ¿dígame?, Abuela de verano i telefims com Valèria, Germanes de sang, La dona de gel, Les filles de Mohamed i l'Atlàntida. Alguns dels seus guions han estat mereixedors de premis com el Premi Ondes, Premi TP, Premi ILC, Premi Festival de Biarritz o Premi GAC. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l'associació de guionistes GAC, de la qual va ser secretària i sòcia fundadora. Actualment és professora d'escriptura de guions als Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i l'Abat Oliba.

Capítol 1
La desaparició de la Selene
La nena dormia a la seva habitació de sostres altíssims i parets emblanquinades un i mil cops. Una habitació alegre en una casa de poble que feia olor de llenya i de llet dolça acabada de bullir. Els finestrons estaven pintats de verd igual que els dibuixos del kílim que cobria el terra de fusta, igual que les valls dels dibuixos que guarnien les parets i igual que els llibres que s’amuntegaven a les prestatgeries amb molts altres de vermells, grocs, ataronjats i blaus. Els colors s’escampaven amb atreviment pels coixins, el cobrellit, les caixes dels puzles i les babutxes oblidades sota el llit. Eren colors d’infantesa que no acabaven d’encaixar amb l’absència de nines, desades al fons de l’armari, ni amb la seriositat de la taula de treball ocupada per un ordinador d’última generació.
Potser la nena no era tan nena.
I, encara que ho fos, no sabia que aquell matí començaria a deixar de ser-ho.

Enllaços:

Pàgina de l’autora:
http://www.maitecarranza.com/

Escriptors.cat:
http://www.escriptors.cat/autors/carranzam/index.php

Qui és qui de les lletres catalanes:
http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors.asp?nom1=carra&cerca2=Cercar&quinform=form1&NRegistre=3&idregistre=214

SELECCIÓ DE LECTURES DE 2n d'ESO

2011-10-29T12:50:00.024+02:00

SELECCIÓ DE LECTURES DE 1r d'ESO

2011-10-29T12:46:00.029+02:00

Edició 2010/2011

2011-10-25T15:35:00.002+02:00

SELECCIÓ DE LECTURES DE 1r d'ESO CURS 2010 / 2011

(Clica damunt la imatge per obrir la fitxa del llibre)

SELECCIÓ DE LECTURES DE 2n d'ESO CURS 2010/2011

La nit que Wendy va aprendre a volar

2011-03-03T19:08:00.005+01:00

Roger i Wendy inicien la guàrdia amb un seixanta, el codi que alerta d’un assassinat, però aquest cas no serà gens corrent. L’homicidi sels porta a descobrir una cambra secreta d’on ha desaparegut una joia, el robatori de la qual no vol denunciar ningú.
Una novel·la trepidant en què la jove Wendy haurà d’enfrontar-se, ella sola, amb assassins perillosos; haurà de córrer, lluitar i fer ús de la pistola; coneixerà el fons del mar, saltarà abismes paorosos i veurà la mort de prop. Aquesta serà la nit en què Wendy apredrà a volar.

(Text de contraportada)

Andreu Martín i Farrero (Barcelona, 9 de maig de 1949). Aficionat a la literatura d'aventures i al còmic, durant el batxillerat va començar a escriure guions de còmics, activitat que constituiria la seva principal font d'ingressos durant més de deu anys. També sent interès pel teatre. El 1965 es posa a estudiar Psicologia a Barcelona i es gradua el 1971. Tot i que no va arribar a exercir, la seva obra demostra (en la construcció dels personatges i dels arguments) un profund coneixement del món de la bogeria i l'obsessió. Després de fer el servei militar a Eivissa, va treballar com a guionista de còmics per a l'Editorial Bruguera fins el 1979. Escrivia historietes per a Gran Pulgarcito, Mortadelo, Sacarino, Trinca, Cavall Fort, Zona 84, Rumbo Sur, El Víbora, etc. La seua col·laboració més recordada per l'Editorial Bruguera van ser els guions per a la sèrie detectivesca de Raf, Sir Tim O'Theo. El 1975 treballa com a delegat general per a les edicions de Grijalbo Mondadori Junior, amb qui tradueix del francès els còmics de Jean-Michel Charlier. Després comença a col·laborar amb revistes catalanes, espanyoles i franceses com ara Destino, Cambio 16, Tiempo, Gimlet, Comix Internacional, Metropol, Penthouse, El Jueves, Totem o Cimoc. El 1977 funda amb uns amics la revista de còmics Troya-Trocha, amb la qual crea, al costat de la seva ex esposa, la il·lustradora argentina Mariel Soria, el popular personaje de l'inspector Sam Ballunga. El 1979 s'editen les seves dues primeres novel·les (Aprende y calla i El señor Capone no está en casa), escrites bastants anys enrere. Les dues novel·les següents es publiquen també a Sedmay, amb prou feines un any més tard: A la vejez, navajazos i Prótesis (premi Círculo del Crimen de l'editorial i traslladada a la gran pantalla per Vicente Aranda amb el títol de Fanny Pelopaja l'any 1983). Des d'aleshores publica amb assiduïtat novel·les policíaques i literatura juvenil, de vegades en companyia de Jaume Ribera, amb qui va crear el famós personatge juvenil d'en Flanagan, un jove que resol encàrrecs detectivescos dels companys de classe i amb qui ha conquerit el Premio Nacional de literatura infantil y juvenil. Aquest personatge compta amb una llarga trajectòria des de la primera obra, No demanis llobarro fora de temporada. Com a guionista de cinema ha escrit Estoy en crisis (1982) i El Caballero del Dragón (1982), per al director Fernando Colomo. També és seva Barcelona Connection (1987) per a Miquel Iglesias Bonns, i que acabaria transformant en una de les seves novel·les de més èxit. El 1990 va debutar com a director amb la peça Sauna, basada en una novel·la homònima de Maria Jaén. A finals dels vuitanta va signar els guions televisius de Pájaro en una tormenta (adaptació de la novel·la d'Isaac Montero, emesa per TVE el 1987) i de Crònica negra (sèrie de tretze capítols basada en relats propis i emesa per TV3 de 1988 a 1989). Per a TV3 escriuria més endavant, amb col·laboració amb altres autors, Unes vacances tranquil·les (emès el 1990) i les sèries Estació d'enllaç (140 episodis emesos de 1995 a 1997) i Laberint d'ombres (més de 300 capítols de mitja hora emesos entre 1998 i 2000). Els seus inicis en la novel·la juvenil són al costat de Juan José Sarto, en una sèrie de rerefons ecologista: La Naturaleza en peligro (Salvemos la Antártida, S.O.S., Canguros, Infierno Forestal i Operación 20 Tigres). Després, amb Jaume Ribera, comencen la saga del detectiu adolescent Flanagan. La sèrie Flanagan, d'enorme èxit en diversos idiomes, consta de deu novel·les publicades i ha aconseguit alguns premis: Columna Jove (1994) per Flanagan de luxe i premi de la Crítica Serra d'Or (1997) per Flanagan Blues Band. Dins la sèrie Flanagan, destaca també El diari vermell d'en Flanagan (escrita amb Jaume Ribera) en què el personatge del jove detectiu descobreix la sexualitat al costat de la Carlota (el personatge creat per Gemma Lienas), que explica la seva versió dels fets a El diari vermell de la Carlota. En solitari també ha publicat literatura juvenil: Pulpos en un garaje, Cero a la izquierda, El amigo Malaspina, El viejo que jugaba a matar indios o les sèries dels personatges Tres Catorze i Gregorio Miedo. La novel·la Mentiras de verdad (1990), possiblement autobiogràfica, també pertany al gènere i li permet fer una incursió en el western, la novel·la d'humor o la novel·la històrica. Les seves novel·les per a adults més recents són: Espera, ponte así (2001), de gènere eròtic i guardonat amb el premi "La sonrisa vertical"; Bellíssimes persones (2000) i les memòries fictícies de Corpus delicti (2002), que recreen històries criminals extretes de la realitat; Jutge i part (2002) narra la mateixa història des de quatre punts de vista i, per acabar, Cop a la Virreina (2004), escrita amb Carles Quílez, una novel·la on predomina l'acció. És destacable la col·lecció d'Assassinats en clau de jazz, en la qual una intrèpida banda de jazz viu una sèrie d'aventures sempre acompanyada de la música de Dani Nel·lo que s'inclou amb un CD. No obstant, una de les obres d'Andreu Martín que més bones crítiques ha recollit ha estat Barcelona Tràgica, publicada en català per Ara Llibres, narra els fets de la setmana tràgica de Barcelona.

La seva obra ha estat traduïda a l'alemany, francès, italià, lituà, holandès, basc i bable.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Mart%C3%ADn_i_Farrero

Fa mitja hora que el cotxe Z número 304 ha sortit de la comissaria de Sarrià-Sant Gervasi i recorre els carrers de la part alta de la ciutat.
Avui és dissabte. El sergent en cap de torn, durant el brífing, els ha donat els números d’unes quantes matrícules de cotxes robats i els ha dit que controlin l’entrada i sotida de discoteques on se sap que hi ha camells i ha afegit que vagin amb molt de compte, que fa molta calor i que la calor és un irritant de les hormones del jovent.
Condueix el Roger Dueso. Té els ulls rodons i prominents, com de granota, i la boca gruixuda i corbada cap avall, amb expressió de mala llet. La cara carnosa i tova. Potser sí que s’assembla una mica a una granota o gripau. Va molt seriós, cellajunt, absent. Es pren molt a la valenta això de ser policia. Potser perquè pensa que, amb aquesta cara que té, si no es manifestés sever i intransigent, acabaria sent la riota de tothom.
(...)

El cavaller de l’armadura rovellada

2011-03-03T18:55:00.006+01:00

Com els executius actuals, els cavallers medievals, per als quals l’única raó de la seva vida era matar dracs i salvar doncelles, de vegades s’oblidaven de les obligacions familiars. No té res d’estrany doncs que, quan davant les recriminacions de la seva esposa i del seu fill el cavaller protagonista d’aquesta novel·la decideix passar una agradable vetllada familiar, de sobte descobreixi amb sorpresa que no pot treure’s l’armadura. En la recerca desesperada d’algú que l’ajudi començarà el seu viatge darrere la seva veritable essència. El seu viatge reflectirà el de qualsevol lector: ple d’esperança i desesperació, fe i desil·lusió, rialles i pors.

Font: http://laertes.es/editorial1/product_info.php?manufacturers_id=21&products_id=684&osCsid=1aad2c7b332a75d2642f2f67a222a112

Robert Fisher (Long Beach, Califòrnia. Amb 19 anys va començar a escriure guions per a còmics de la talla de Groucho Marx, Lucille Ball, Bob Hope, George Burns o Alan King. Ha estat l'autor i coautor de més de 400 programes radiofònics de comèdia i prop de 1.200 programes televisius. Va obtenir el premi Emmy per la sèrie "Danny Thomas", a més dels premis Sylvania i St Christopher en el gènere "Millor comèdia de l'any ". Les seves obres de teatre i musicals també han tingut excel lents crítiques i nombrosos guardons.El seu primer llibre, El cavaller de l'armadura rovellada, en la línia dels llibres de motivació i autoajuda, ha venut milions d'exemplars arreu del món i s'ha vist acompanyat d'altres èxits com El cavaller silenciós i altres relats, El mussol que no podia udolar i El gat que va trobar a Déu (escrits en col.laboració amb la seva dona Beth Kelly). Va morir el 26 de setembre de 2008.

Traduït de: http://www.lecturalia.com/autor/643/robert-fisher

I
EL DILEMA DEL CAVALLER

Fa molt de temps, en una terra llunyana, vivia un cavaller que es tenia per bo, amable i afectuós. Feia tot allò que fan els cavallers bons, amables i afectuosos. Lluitava contra enemics que eren dolents, vils i odiosos. Matava dracs i salvava belles damisel·les en perill. Quan la feina de cavaller minvava, tenia el vici de salvar damisel·les encara que no volguessin ser salvades, i així, encara que moltes dames li estaven agraïdes, moltes altres estaven furioses amb ell. El cavaller ho acceptava amb filosofia. Al capdavall, no esp odia acontentar tothom.
Aquest cavaller era famós per la seva armadura. Reflectia uns rajos de llum tan intensos, que els vilatans asseguraven haver vist el sol sortir pel nord i pondre’s per llevant quan el cavaller anava a la guerra. I ell anava a la guerra sovint. Tan bon punt sentia parlar d’una croada, el cavaller esp osava la seva lluent armadura, pujava al seu cavall i sortia al galop en qualsevol direcció. Tan il·lusionat estava que, de vegades, cavalcava en diferents direccions al mateix temps, la qual cosa no era gens fàcil.

(...)

Trucant a les portes del cel

2011-03-03T17:28:00.009+01:00

La Sílvia, estudiant de Medicina, se’n va a l’Índia per treballar com a cooperant durant l’estiu en un hospital situat en un indret allunyat del món. En fer-ho, s’oposa als seus pares i al seu nòvio i, seguint el seu instint, pren una decisió que canviarà la seva vida i la seva manera de pensar. A l’Índía coneixerà el dolor i el patiment dels qui no tenen res, però també l’alegria i la pau de la consciència, i viurà a cavall de tres mons; d’una banda, l’Artur, que l’espera a Barcelona; de l’altra, en Leo, el jove metge, cooperant com ella, capaç de renunciar a tot per ser allà; i finalment, en Mahendra, el príncep indi que amaga el més dolorós dels secrets i que la submergirà en un nou horitzó sense fronteres.
Més que una novel·la que barreja l’exotisme de dues cultures , aquest és el retrat d’una generació , d’un món proper i alhora llunyà, i de l’esperança que tots tenim a ajudar perquè sigui una mica millor.

(Text de la solapa de l’edició d’Edebé)

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un escriptor català.
Les primeres incursions literàries de Jordi Sierra i Fabra comencen amb vuit anys. Amb dotze ja havia escrit la primera novel·la llarga, de 500 pàgines. Resulta conegut especialment per la seva obra en el camp de la literatura infantil i juvenil, escrita tant en català com en castellà. Autor d'una obra ingent (uns 300 títols), ha estat traduït a 25 idiomes, ha venut milions d'exemplars dels seus llibres, col·lecciona premis literaris (Columna Jove, Vaixell de Vapor, Gran Angular, Ateneo de Sevilla, fins a un total de més de 30, sumant-hi català i castellà) i figura en els programes escolars a Catalunya, Espanya i Amèrica Llatina.
Destaca a més per la seva tasca d'estudi de la música rock i pop. Per exemple, el 1970 va abandonar els estudis i la feina i es va professionalizar de ple com a comentarista musical. Va contribuir a crear diverses revistes, com ara Popular 1 i Super Pop, a més del Trivial Pursuit de rock.
Recentment ha creat una fundació que porta el seu nom i que té com a objectiu promoure la creació literària entre els joves. La branca de la fundació a Colòmbia treballa en el sector de l'educació.
El 2007 va rebre el Premi Nacional de literatura Infantil i Juvenil atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol per la seva novel·la Kafka y la muñeca viajera.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Sierra_i_Fabra

PRIMERA PART

Capítol u

Quan el cotxe va enfilar la recta final, en direcció a l'edifici de governació, va fer sonar el clàxon un sol cop. N'hi va haver prou perquè la doctora Roca sortís a l'exterior embotida en el seu uniforme blanc, una taca de puresa en aquell marc format pel color ocre de la terra i l'exuberància de la vegetació que l'envoltava.

La Sílvia la va observar amb atenció, encuriosida.

N'havia sentit a parlar, d'ella, i molt. Però ara, per fi, la tenia al davant seu. En va tenir prou amb una ullada per adonar-se que les paraules no eren sinó pàl·lids reflexos d'una realitat. La seva fama la precedia, però va ser suficient de veure-li els ulls i mirar-li les mans. Ulls determinants. Mans de lluita.

(...)

Bone: lejos de Boneville

2011-03-03T17:09:00.010+01:00

Bone és un còmic independent publicat en 55 números entre el 1991 i el 2004. Bone va ser escrit i dibuixat per en Jeff Smith. Els seus dibuixos en blanc i negre, estan inspirats en els dibuixos animats i en les tires còmiques, notant-se una notable influència del còmic Pogo d'en Walt Kelly. En una entrevista va dir que "També era un gran fan d'en Carl Barks i Pogo, per tant era per mi molt natural dibuixar amb aquesta mena de barreja entre en Walt Kelly i en Moebius". Tanmateix, la història conté tant comèdia blanca com fosca fantasia èpica.
La revista Time Magazine va indicar que la sèrie era "tan dramàtica com el cicle d'El Senyor dels Anells, però molt més divertit."
Bone ha rebut numerosos premis, entre ells deu Eisner Awards i deu Harvey Awards. La compilació de 1.332 pàgines va ser col·locada per la revista Time en el rànquing de les Deu Novel·les Gràfiques de Tots els Temps.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bone

Jeff Smith (1960, McKees Rocks, Pennsilvània) és un comicaire estatunidenc.
La seva obra més coneguda és la sèrie Bone, publicada per ell mateix. Actualment treballa en la seva nova sèrie, RASL.
A més, ha treballat d'animador per a la Disney. Ja des de la seva infantesa, va mostrar gran interès pel món del còmic. Durant la seva estància a la Universitat d'Ohio, va dibuixar una sèrie de tires còmiques amb el títol de Thorn, que es convertirien en la gènesi de la seva sèrie Bone.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Jeff_Smith

Tobi Lolness

2011-03-03T16:57:00.006+01:00

En Tobi Lolness no fa més d'un mil·límetre i mig. Forma part del poble que habita el gran roure des de la nit dels temps. Com que el seu pare s'ha negat a revelar el secret d'un invent revolucionari, la seva família s'ha hagut d'exiliar i després ha estat empresonada i condemnada a mort. En Tobi, però, s'ha pogut escapar. Amagant-se als forats de l'escorça, corrent per les branques, esgotat, els peus ensagnats, en Tobi fuig, perseguit pels seus... Durant quant de temps? Al cor d'un inoblidable món en miniatura, una gran novel·la d'aventures i d'amistat.

(Text de contraportada)

Timothy Fombellida és un escriptor i dramaturg francès nascut el 1973. Recentment ha estat reconegut per un dileg: la novel Lolness Tobias. Les seves obres de teatre ("El Faro", "Encara ballar", "Pink gats »...) es van jugar, editat i traduït. A partir de 2008 va treballar amb la companyia dels ocells Pau i coreògrafa Valerie riu. Als 17 anys, Timothy Fombellida va fundar una companyia de teatre que va escriure i va dirigir. El Faro, fundada amb l'actor Clemente Sibony i guardonat amb el Premi del ventilador de 2002, va revelar com a dramaturg. A continuació, explora un teatre íntim, sovint centrada en la pèrdua, la fragilitat ("Jo sempre la dansa" 2003), però no té por d'enfrontar a la comèdia ("Pink Cats" 2008). És un talent molt interessant ... També torna a la novel.la amb Tobias Lolness, Gallimard Jeunesse, que es reuneix en un èxit mundial. La novel.la va ser traduïda a 26 idiomes. Va rebre un puntuació dels preus a França i internacionals incloent el Premi de preus Anglès Marsh, l'italià i el francès Andersen va dedicar la major part dels preus a la literatura infantil. Els drets d'adaptació de la pel lícula van ser adquirits per Amber Entertainment (Regne Unit, EUA). Tobias Lolness les aventures de Tobias i la seva família - criatures d'un mil.límetre i mig - que viuen en un arbre del món. A més de l'estructura literària de la novel.la, brillant, sense alè, l'èxit de l'obra deu molt a la riquesa de la història i la finor de l'analogia entre aquest arbre del món, als malalts les bogeries humanes i els problemes del món real . Després d'un drama més íntim, la novel reflecteix la magnitud i l'alè de l'escriptura que es renova. Amb Celeste, el meu planeta, publicat el 2007 a la revista "Jo llibresca" abans de ser publicat per Gallimard Jeunesse, en la col.lecció Foli Junior, que reprèn el tema del planeta vivent, amb potser una mica menys la línia final. El primer volum d'una nova novel, Vango, va aparèixer el març de 2010 per Gallimard. Aquesta saga llança un jove heroi, Vango, en el remolí dels anys 30. El segon volum es va anunciar el 2011.

Traducció de: http://fr.wikipedia.org/wiki/Timoth%C3%A9e_de_Fombelle

1
ACORRALAT

EN TOBI FEIA un mil·límetre i mig. Per l’edat que tenia, no era alt. Del forat de l’escorça només en soria lap unta dels peus. No es bellugava gens. La nit l’hacia cobert com una galleda d’aigua.
En Tobi mirava el cel esquitxat d’estrelles. No havia vist mai cap nit més negra o més brillant que la que apareixia per bassals entre les enormes fulles rogenques.
Quan la llum ni hi és, les estrelles ballen. Veu aquí el que es deia. També es repetia: “Si hi ha cap cel al paradís, és menys profund, menys emocionant, sí, menys emocionant...”.
En Tobi es calmava pensant tot això. Estava estirat, amb el cap sobre la molsa. Als cabells, a prop de les orelles, hi notava el fred de les llàgrimes.
En Tobi era en un forat d’escorça negra, amb una cama malferida, talls a les espatlles i els cabells empastifats de sang. Les mans li bullien del foc de les espines i ja no notava la resta del cos, adormit de dolor i de fatiga.

(...)

Tots els detectius es diuen Flanagan

2011-03-03T16:29:00.005+01:00

No es pot ser detectiu i dur una vida tranquila. Si no, que li ho preguntin al Flanagan. El pinxo de l'institut el vol obligar a aconseguir fotos interessants d'una noia molt atractiva. Una companya intenta robar per poder contractar-lo... Ben aviat, el Flanagan es trobarà buscant un nadó desaparegut i enfrontant-se a una xarxa de delinqüents per un camí que va des dels pitjors barris a les zones més luxoses de Barcelona.

Font: http://www.grup62infantiljuvenil.cat/ca/llibre/tots-els-detectius-es-diuen-flanagan_7233.html

Andreu Martín i Farrero (Barcelona, 9 de maig de 1949).
Aficionat a la literatura d'aventures i al còmic, durant el batxillerat va començar a escriure guions de còmics, activitat que constituiria la seva principal font d'ingressos durant més de deu anys. També sent interès pel teatre. El 1965 es posa a estudiar Psicologia a Barcelona i es gradua el 1971. Tot i que no va arribar a exercir, la seva obra demostra (en la construcció dels personatges i dels arguments) un profund coneixement del món de la bogeria i l'obsessió. Després de fer el servei militar a Eivissa, va treballar com a guionista de còmics per a l'Editorial Bruguera fins el 1979. Escrivia historietes per a Gran Pulgarcito, Mortadelo, Sacarino, Trinca, Cavall Fort, Zona 84, Rumbo Sur, El Víbora, etc. La seua col·laboració més recordada per l'Editorial Bruguera van ser els guions per a la sèrie detectivesca de Raf, Sir Tim O'Theo.
El 1975 treballa com a delegat general per a les edicions de Grijalbo Mondadori Junior, amb qui tradueix del francès els còmics de Jean-Michel Charlier. Després comença a col·laborar amb revistes catalanes, espanyoles i franceses com ara Destino, Cambio 16, Tiempo, Gimlet, Comix Internacional, Metropol, Penthouse, El Jueves, Totem o Cimoc. El 1977 funda amb uns amics la revista de còmics Troya-Trocha, amb la qual crea, al costat de la seva ex esposa, la il·lustradora argentina Mariel Soria, el popular personaje de l'inspector Sam Ballunga.
El 1979 s'editen les seves dues primeres novel·les (Aprende y calla i El señor Capone no está en casa), escrites bastants anys enrere. Les dues novel·les següents es publiquen també a Sedmay, amb prou feines un any més tard: A la vejez, navajazos i Prótesis (premi Círculo del Crimen de l'editorial i traslladada a la gran pantalla per Vicente Aranda amb el títol de Fanny Pelopaja l'any 1983). Des d'aleshores publica amb assiduïtat novel·les policíaques i literatura juvenil, de vegades en companyia de Jaume Ribera, amb qui va crear el famós personatge juvenil d'en Flanagan, un jove que resol encàrrecs detectivescos dels companys de classe i amb qui ha conquerit el Premio Nacional de literatura infantil y juvenil. Aquest personatge compta amb una llarga trajectòria des de la primera obra, No demanis llobarro fora de temporada.
Com a guionista de cinema ha escrit Estoy en crisis (1982) i El Caballero del Dragón (1982), per al director Fernando Colomo. També és seva Barcelona Connection (1987) per a Miquel Iglesias Bonns, i que acabaria transformant en una de les seves novel·les de més èxit. El 1990 va debutar com a director amb la peça Sauna, basada en una novel·la homònima de Maria Jaén. A finals dels vuitanta va signar els guions televisius de Pájaro en una tormenta (adaptació de la novel·la d'Isaac Montero, emesa per TVE el 1987) i de Crònica negra (sèrie de tretze capítols basada en relats propis i emesa per TV3 de 1988 a 1989). Per a TV3 escriuria més endavant, amb col·laboració amb altres autors, Unes vacances tranquil·les (emès el 1990) i les sèries Estació d'enllaç (140 episodis emesos de 1995 a 1997) i Laberint d'ombres (més de 300 capítols de mitja hora emesos entre 1998 i 2000).
Els seus inicis en la novel·la juvenil són al costat de Juan José Sarto, en una sèrie de rerefons ecologista: La Naturaleza en peligro (Salvemos la Antártida, S.O.S., Canguros, Infierno Forestal i Operación 20 Tigres). Després, amb Jaume Ribera, comencen la saga del detectiu adolescent Flanagan. La sèrie Flanagan, d'enorme èxit en diversos idiomes, consta de deu novel·les publicades i ha aconseguit alguns premis: Columna Jove (1994) per Flanagan de luxe i premi de la Crítica Serra d'Or (1997) per Flanagan Blues Band. Dins la sèrie Flanagan, destaca també El diari vermell d'en Flanagan (escrita amb Jaume Ribera) en què el personatge del jove detectiu descobreix la sexualitat al costat de la Carlota (el personatge creat per Gemma Lienas), que explica la seva versió dels fets a El diari vermell de la Carlota.
En solitari també ha publicat literatura juvenil: Pulpos en un garaje, Cero a la izquierda, El amigo Malaspina, El viejo que jugaba a matar indios o les sèries dels personatges Tres Catorze i Gregorio Miedo. La novel·la Mentiras de verdad (1990), possiblement autobiogràfica, també pertany al gènere i li permet fer una incursió en el western, la novel·la d'humor o la novel·la històrica.
Les seves novel·les per a adults més recents són: Espera, ponte así (2001), de gènere eròtic i guardonat amb el premi "La sonrisa vertical"; Bellíssimes persones (2000) i les memòries fictícies de Corpus delicti (2002), que recreen històries criminals extretes de la realitat; Jutge i part (2002) narra la mateixa història des de quatre punts de vista i, per acabar, Cop a la Virreina (2004), escrita amb Carles Quílez, una novel·la on predomina l'acció.
És destacable la col·lecció d'Assassinats en clau de jazz, en la qual una intrèpida banda de jazz viu una sèrie d'aventures sempre acompanyada de la música de Dani Nel·lo que s'inclou amb un CD.
No obstant, una de les obres d'Andreu Martín que més bones crítiques ha recollit ha estat Barcelona Tràgica, publicada en català per Ara Llibres, narra els fets de la setmana tràgica de Barcelona.
La seva obra ha estat traduïda a l'alemany, francès, italià, lituà, holandès, basc i bable.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Mart%C3%ADn_i_Farrero

Jaume Ribera (Sabadell, 1953) és un escriptor i guionista català. Ha treballat especialment en el gènere policíac i detectivesc. És conegut principalment com a autor, juntament amb Andreu Martín, de la saga de novel·les del jove detectiu Flanagan.Va estudiar periodisme, però no va exercir. Escrivint guions de còmic per a l'Editorial Bruguera, entre els que es troben diverses històries apòcrifes de Mortadel·lo i Filemó, va conèixer Andreu Martín, amb qui crearia el personatge de Flanagan. De la prolífica col·laboració entre els dos autors n'han sortit els dotze llibres protagonitzats pel personatge, i més novel·les amb altres protagonistes de les que destaquen les del detectiu Àngel Esquius.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Ribera

UN

NO JUGUEU A DETECTIUS

Un consell: no jugueu a ser detectius. O ho sou o no ho sou, però no jugueu a ser-ho perquè passa el que passa i quan us vulgueu fer enrere, us trobareu que és massa tard. Mireu-me a mi: vaig començar fent petites investigacions per pagar-me els quatre capricis que els pares no em podien pagar, ensumant aquí i allà per trobar gossos perduts o autors anònims de cartes d’amor, i un bon dia, quan tractava d’esbrinar com podia ser que l’Elies Gual, sent tan tanoca com era, aprovés els exàmens com els aprovava, nyec, em veig embolicat en un afer desbordant i perillós de traficants de drogues i xantatge. I això no és res, perquè, quan em pensava que ja havia passat la tempesta i que podia tornar a l’apacible rutina quotidiana, em va caure al damunt un seguit de conflictes molt pitjors que res que jo hagués conegut abans.
(...)

El siurell del vent

2011-03-03T16:16:00.007+01:00

“Prometo solemnement esforçar-me més, pujar més i buscar la manera de fer que demà sigui millor que avui. Per amor al meu emperador i per la glòria d’Aramanth!”.
Per als ciutadans-fills de l’emperador Creoth VI, els examens ho són tot. La ciutat d’Aramanth està sotmesa a una cruel tirania que examina els seus habitants des de la infància. De les puntuacions d’aquestes proves depèn la vida de cada família: el seu barri, els seus vestits, i fins i tot la seva dignitat.
Només recuperar la veu del siurell del vent els salvarà de l’esclavirutd. Per això la Krestel i en Bowman, dos germans bessons d’onze anys, tindran el valor d’enfrontar-se als tirans i emprendran un viatge incert cap a terres mítiques. Allà trobaran personatges llegendaris, com els barakes, guerrers que viuen a ciutats rodadores, els fangosos... o els nens vells, uns enemics cruels. Però sobre la Krestel i en Bowman recau una profecia que han d’acomplir...

(Text de contraportada)

William Nicholson (Lewes, Sussex, 12 de gener de 1948) és un guionista britànic, dramaturg i novel.lista. En William Nicholson es va criar en una família catòlica a Gloucestershire. En el moment en què va arribar al seu desè aniversari, havia decidit convertir-se en un escriptor. Va ser educat a Downside School, Somerset, i el Christ's College, Cambridge. Ell i la seva esposa, Virgínia, amb qui es va casar el 1988, tenen tres fills.Nicholson va treballar per a la BBC com a director de documentals, amb més de cinquanta títols en el seu haver, entre mitjans dels anys 1970 i mitjan 1980. Ell va guanyar fama com a novel.lista i dramaturg quan el primer llibre de la seva trilogia Wind on Fire Blau va guanyar el premi al millor llibre el Premi Smarties Gold al millor llibre infantil.

Font: http://en.wikipedia.org/wiki/William_Nicholson_(writer)

Temps era temps

A l’època en què van arribar els forasters, el poble manth encara vivia als refugis folrats amb les pells que havien traginat durant els seus temps de caçadors. Els refugis bombats s’agrupaven al voltant de la mina de sal que s’havia de convertir en la seva font de riquesa. Això va ser molt abans que construïssin la gran ciutat que avui s’alça sobre les cavernes de sal. Un dia, ben entrat l’estiu, un grup de viatgers va aparèixer per les planes desertes i va acampar prop dels manth. Tant els homes com les dones duien els cabells llargs i sense lligar i es movien amb molta pasimònia i parlaven en veu baixa, i això si parlaven. Van fer una mica de permuta amb els manth, a qui van comprar pa, carn i sal, que van pagar amb petits ornaments de plata que ells mateixos havien llaurat. No causaven problemes, però la seva presència propera resultava un xic incòmoda. Qui eren? D’on eren? On anaven? Les preguntes directes mai no obtenien resposta, només somreien, o encongien les espatlles, o movien el cap (...)

Pintar la poesia

2010-11-23T17:34:00.004+01:00

Aquesta antologia, preparada per María Asunción Mateo, esposa del poeta i especialista d'excepció de la seva obra, ens presenta la doble faceta d'Alberti: com a poeta i pintor. I estableix per primera vegada, a l'estudi de la seva obra, un original paral.lelisme entre Les quatre estacions d'Antonio Vivaldi i la carpeta de serigrafies del mateix títol del poeta gadità; el cromatisme i lluminositat es posen d'acord amb els seus versos.

Rafael Alberti (El Puerto de Santa María, Cádiz, 16 de diciembre de 1902 - ibídem, 28 de octubre de 1999) Poeta i dramaturg espanyol, nascut al port de Santa María, Cadis, el 1902.Considerat com un dels grans poetes del panorama literari espanyol, va ser l'últim poeta de la Generació del 27, guanyador del Premi Nacional de Literatura, el 1925, i del Premi Cervantes el 1983.Durant la guerra civil va militar activament en la política i dirigir diverses revistes d'orientació comunista.Va viure a l'exili fins a l'any de 1977. Va morir a Madrid el 1999.

Font:

http://amediavoz.com/alberti2.htm

1917

1

Mil novecientos diecisiete.
Mi adolescencia: la locura
por una caja de pintura,
un lienzo en blanco, un caballete.

Felicidad de mi equipaje
en la mañana impresionista.
Divino gozo, la imprevista
lección abierta del pasaje.

Cándidamente complicado
fluye el color de la paleta,
que alumbra al árbol en violeta
y al tronco en sobra de morado.

Comas radiantes son las flores,
puntos las hojas, reticentes,
y el agua, discos trasparentes
que juegan todos los colores.

El bermellón arde dichoso
por desposar al amarillo
y erguir la torre de ladrillo
bajo un naranja luminoso.

(...)

La Llegenda del bandoler Serrallonga

2010-11-23T17:19:00.008+01:00

Niki Navarro (Barcelona, 1983) es cria dins d'una habitació amb terra de mosaic i una finestra des d'on pot veure un quiosc, una terrassa d'un bar i un encreuament de carrers ple de tràfic. Allà es refugia dins un ampli món imaginari on viu vàries aventures que encara continuen.
De més gran intentarà submergir-se a la Pompeu Fabra per estudiar Humanitats sense gaire èxit, i es veurà empesa cap a terres llunyanes on es titularà com a productora Editorial i treballarà coordinant els salons Expocómic i Expomanga a Madrid, i altres petites tasques que no venen al cas. També creuarà el bassal fins arribar a Cuba on farà un curs de guió cinematogràfic. Cansada de caminar lluny de casa, decidirà tornar a la seva ciutat natal i canviarà els seus plans de vida per encaminar-se cap a l'audiovisual; treballarà amb Jaume Balagueró i Enric Folch com a meritòria de direcció, cosa que la durà xino-xano cap al programa Polònia, on ara resideix com ajudant de Producció i coordinadora d'actors.
S'estrena com a guionista amb La Llegenda del Bandoler Serrallonga.

Font: http://www.edicionesglenat.es/autor.aspx?pdi=414

Quim Bou (Vidreres, 1971) és un comicaire català complet, això és que treballa en els aspectes de guionista, dibuixant, entintador i colorista. També ha treballat com a il·lustrador de diversos llibres infantils i juvenils.
Va néixer a Vidreres, la Selva. Va passar estudiant molt de temps a Girona ciutat i després a Barcelona, estudiant . Actualment viu a Cornellà del Terri al Pla de l'Estany.
Va aconseguir estar titulat en còmic per l'Escola de Còmic Joso de Barcelona, va passar 5 anys en el taller de dibuix, pintura i escultura de l'Emília Xargay a Girona, i va fer el primer curs de Belles Arts a la Universitat Central de Barcelona. Ha rebut diversos guardons.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quim_Bou

Un camí dins la boira

2010-11-23T16:59:00.004+01:00

La Jana té gairebé divuit anys i un gran futur com a nedadora. Quan es posa dins l'aigua d'una piscina, poques coses li importen més que arribar a ser una de les campiones de les properes olimpíades. Fins que, de sobte, a la seva vida on mai no semblava passar res, comencen a succeir-se els esdeveniments: els seus pares es barallen sense parar, la seva àvia amaga algun secret i coneix al César, el fill de la dona que ajuda la seva mare amb les feines de la casa.Tot passa molt de pressa: el seu pare no vol entendre els seus sentiments cap al César, la seva entrenadora li fa la vida impossible, la seva àvia sembla més misteriosa que de costum, al seu germà petit l'operen d'apendicitis, la seva mare plora, el seu pare marxa de casa i de cop i volta nedar ja no té tanta importància.

Care Santos és el nom de ploma de Macarena Santos Torres (Mataró, el Maresme, 8 d'abril de 1970), escriptora catalana (en català i castellà).
Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i posteriorment Filologia Hispànica. Va començar la carrera periodística al Diari de Barcelona, i més endavant diaris com ABC o El Mundo.
El 1995 es va donar a conèixer amb un primer llibre de relats, Cuentos Cítricos. Després van seguir altres llibres (novel·les i relats). Entre els més importants, figuren la novel·la Trigal con cuervos que va guanyar el premi Ateneo de Sevilla o Los ojos del lobo, novel·la juvenil que va guanyar el premi Gran Angular. El 2007 va quedar finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus.
Ha estat traduïda a diversos idiomes.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Care_Santos

Fragments del quadern de la Jana (I)

Tinc al meu davant un d’aquells formularis oficials que fa tanta mandra omplir. Ja he començat a fer-ho, però, procurant fer una lletra de pal ben clara, que s’entengui. Nom: Jana. Cognom: Subirats Coronas. Lloc i data de naixement: Mataró, 20 de juny de 1986. Nom del pare: David. Nom de la mare: Gemma. Professió: Estudiant. Estat civil: Soltera. Adreça...

Fa un parell de dies que me’l miro, aquest paper, rumiant sense parar. Hi ha una diferència enorme entre saber què vols fer i decidir-te a fer-ho. Mai no me n’havia adonat. Almenys, no tan clarament. Durant aquests dies, he pensat mil vegades a trencar-lo. I també a lliurar-lo i deixar que les coses passin com de vegades me les imagino.

Tothom ha imaginat algun cop que feia alguna cosa atrevida de debò. Alguna cosa capaç de canviar el rum de la seva vida i de la d’algú altre, de capgirar-ho tot. No cal que digui que ben poca gent és capaç, am és de pensar-hi, de fer una cosa així. No tothom sap seguir allò que li diu el seu cor, hi ha poca gent capaç de deixar-se dur pels pressentiments per les il·lusions que menen cap a un camí incert. Jo, per descomptat, són una d’aquestes persones. No tinc por de res. De vegades penso que el pare té raó quan diu que són una inconscient.
(...)

La resistencia (Memòries d'Idhun I)

2010-11-23T16:54:00.004+01:00

La Resistència, és el primer llibre de la trilogia Memòries d'Idhun.
És el començament d'una història que barreja fantasia, aventures, màgia, traïció i amor.El dia en què es va produir a Idhun la Conjunció Astral dels tres sols i les tres llunes, Ashran el Nigromant es va fer amb el poder en aquell planeta. En Limbhad, un guerrer i un mag exiliats d'Idhun han format la Resistència, a la qual pertanyen també Jack i Victòria, dos adolescents nascuts a la Terra. L'objectiu del grup és acabar amb el regnat de les serps alades, però Kirtash, un jove i despietat assassí, enviat per Ashran a la Terra, no l'hi vol permetre ...
Laura Gallego García (Quart de Poblet, 11 d'octubre de 1977) és una escriptora valenciana coneguda principalment pels seus llibres dedicats a la literatura infantil i juvenil, sent una de les guanyadores més joves del Premi Vaixell de Vapor a l’assolir-lo per primera vegada amb només 21 anys.Llicenciada en filologia, Laura Gallego va aconseguir el seu primers èxits amb Finis Mundi i La llegenda del rei errant, però donant el salt cap a una novel més enfocada a joves adults va aconseguir convertir el seu sèrie de les Cròniques d'Idhun en tot un supervendes entre el públic adolescent, sent nombroses les seves reedicions i fins i tot el seu pas al món del còmic.Gallego ha provat sort amb una novel·la per a lectors adults amb Dos velas para el diablo, encara que sense deixar de banda el món juvenil, com demostra la seva sèrie de Sara y las goleadoras.L'obra de Laura Gallego ha estat traduïda a més de quinze idiomes i publicada en pràcticament tot el món.

Font: http://www.lecturalia.com/autor/580/laura-gallego-garcia

I . JACK
Era ja de nit, una nit de finals de maig, i un noi de tretze anys pujava amb bicicleta per una carretera comarcal vorejada d'altes coníferes, de tornada a casa, una granja al costat d'un petit bosc.Es deia Jack. Ja feia un parell d'anys que vivia amb els seus pares en aquella granja als afores de Silkeborg, una petita ciutat danesa, i totes les tardes, en sortir de classe, si el temps ho permetia, feia aquell trajecte en bicicleta. Li agradava fer exercici i, a més, el recorregut al costat del bosc el relaxava i apartava de la seva ment totes les preocupacions.Però, per alguna raó, aquella vegada era diferent.Portava tot el dia tenint una estranya intuïció respecte a la seva casa i els seus pares. No hauria sabut dir de què es tractava, però tampoc havia pogut evitar cridar a la seva mare al migdia, per assegurar que els dos estaven bé, i ho havia trobat tot en ordre. No obstant això, tot just una estona abans, en sortir de l'escola, havia sentit que aquell molest pressentiment que ho havia assetjat durant tot el dia tornava amb més força. Sense cap motiu aparent, intuïa que la seva família estava en perill. I sabia que era absurd, sabia que no tenia una explicació racional per aquella sensació, però no podia evitar-ho. Havia d'arribar a casa com més aviat millor i comprovar que tot anava bé.Quan va arribar a la granja per fi, el cor estava a punt de esclatar l'esforç. Va deixar la bicicleta tirada al costat del cobert, sense preocupar-se per guardar-la, i va córrer cap a l'entrada.Es va aturar de sobte, amb el cor bategant-li amb força.Joker, el seu gos, no hi havia anat a rebre'l, com cada dia. Tampoc se sentien els seus lladrucs des de la part posterior de la granja. "Hi haurà estat a la selva", es va dir Jack, tractant de calmar-se.No va poder evitar, però. Va començar a córrer de nou cap a la porta de la casa. La va trobar mig oberta i va entrar. Alguna cosa el va detenir.

(...)

El Robinson del metro

2010-11-23T16:43:00.006+01:00

Aremis Slake és un noi de tretze anys, baix, miop i somiador. Orfe, ha de viure amb uns parents llunyans que el tenen de caritat. Un bon dia, desesperat per la seva situació,
baixa al metro i decideix quedar-s'hi. D'aquesta manera Aremis es converteix en un nou Robinson, i com aquest, crea -dins la panxa de Nova York- el seu petit món.

Font: http://www.magrana.cat/el-robinson-del-metro_felice-holman_libro-OMAG767-ct.html

Felice Holman és l'autora de més de vint llibres per a lectors joves, incloent el molt elogiat Slake's Limbo. És guanyadora del Premi últims Lewis Carroll Shelf Award and the Bank Street College Award. Els seus llibres han estat inclosos en els ALA Notables i el Millor de l'Any pel New York Times. Felice viu a Califòrnia.

1
El que va passar, quan finalment va passar, era tan perfectament lògic que n’ s’hauria de considerar sorprenent. Perquè el fet és que ja abans Aramis Slake soviet s’havia escapat cap al metro quan a peu pla anaven mal dades. Guardava un bitllet de metro a la butxaca per a aquesta emergència i les emergències se succeïen degut a un conjunt de circumstàncies hostils.
Per començar, Slake era menut. Qualsevol li podia pegar, amb raó o sense, i ho feien quan el podien atrapar. Però també tenia nervi, i ull, i soviet podia córrer més, girar, fer-se enrera, zigzaguejar i finalment fer-se fondís al metro, amagant-se si era possible en un racó de l’estació per estalviar-se de pagar, o fent el viatge si calia fins que la cosa del defora es refredés i el món exterior fos una altra vegada habitable. I això és només el principi.
Slake no servia per entrar en una banda. Ho aprengué ben aviat. Curt de vista, era un galdós lladreguet, i com que païa malament el fum i les drogues era un perill per als altres de la banda. En dues ocasions que el convenceren perquè prengués unes determinades pastilles havia acabat a l’hospital. Es convertí en un pària. Quan no el rebutjaven, el perseguien i l’acaçaven per esport.
(…)

L’ombra del Stuka

2010-11-23T16:36:00.004+01:00

Al poble de Benissuda tothom sap que, una nit d'abril de 1938, la bateria antiaèria que hi havia a la vora del riu Ebre va fer caure el bombarder Stuka de la legió Còndor tripulat per l'artiller, en Franz Wigobald, que va tornar al poble després de la guerra. Però per a l'Elvira i en Roger, que viuen l'estiu dels seus quinze anys, això són històries de vells, com les llegendes que explicava l'àvia Alexandra sobre els fantasmes que ronden les ribes del riu. Fins que un dia de juliol arriba al poble en David, un jove jueu alemany que ha viatjat fins a l'Ebre per reconstruir la història de la seva família. Aleshores, en pocs dies, els espectres del passat reviuran de cop per trencar cinquanta anys de silenci.

Font: http://www.llibres.cat/ca/llibres/l-ombra-del-stuka269251/

Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) actualment viu a Bigues i Riells. Actualment a part d'escriure llibres també fa critiques al diari Avui i tradueix novel·les en castellà, basc, francès i gallec. Va començar a dedicar-se a la literatura des de molt jove. Al divuit anys va publicar la seva primera novel·la. Una obra realista, i com em vist abans, tracta temes molt importants a la realitat. Tot hi així s'ha dedicat més a escriure literatura fantàstica o bé combina la fantasia i la realitat, però no te gaires obres realistes.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Joan_Hern%C3%A0ndez

- I allà és on hi havia la bateria antiaèria
El braç del vell Franz Wigobald, encara ferm malgrat els anys i els patiments, fa traçar un ample arc al gaiato per mostrar al seu nebot allò que ja li ha mostrat altres vegades: el turó de pedra bruna i terra vermellosa que la gent de Benissuda coneix amb el nom de Puig de la Metralladora.
Segurament, el nom oficial del lloc és un altre, o potser ni tan sols no en tingui. Però els pobles bategen amb els noms de les seves pors i les seves creences tots els elements dels seus paisatges i, al capdavall, sempre són aquests noms els que perduren. El Puig de la Metralladora està batejat amb por i amb llàgrimes, i la por i les llàgrimes dels pobres tracen a la terra línies molt més perdurables que les buides paraules dels qui manen i la prosaica tinta dels cadastres.
- ¿I et va disparar, oncle?
El petit Hansi el mira des de la innocència dels set anys com qui mira l’heroi d’una pel·lícula, com si no hagués sentit explicar mai la història. Al voltant de l’ancià i el nen, asseguts a l’ombra d’un garrofer, de cara al Puig, les llagostes callen uns moments abans de continuar el seu ritme monòton d’estiu. El sol del matí cau sobre els camps i les hortes com si volgués rebentar cada pedra. Als peus dle Puig, l’Ebre traça una àmplia corba mandrosa, com si no fluís, l’aigua espurnejant sota la llum. Una brisa mínima du olor densa de garrofes i un record de frescor de l’aigua de les sèquies.
- Sí, Hansi, em van disparar.
(...)

La filla de la nit

2010-11-22T19:08:00.008+01:00

La tranquil.litat del petit poble francès de Beaufort es veu alterada per un fet que, en principi, sembla no tenir una explicació raonable. El granger Henri Morillon ha trobat morta una de les seves vaques en estranyes circumstàncies: completament dessagnada.Alguns habitants del poble, com el jove Jerôme, creuen que la mansió Grisard guarda certa relació amb el succés. El vell casalot havia estat deshabitat i abandonat durant molts anys, fins que de sobte s'instal·la la bella i enigmàtica Isabelle, que torna a la localitat que la va veure néixer i d'on va fugir temps enrere. El misteri que envolta aquesta dona despertarà les sospites dels seus veïns, i el gendarme del lloc, el jove Max, comença a investigar.

Font: http://www.lauragallego.com/sed.htm

Laura Gallego García (Quart de Poblet, 11 d'octubre de 1977) és una escriptora valenciana de literatura juvenil.Als onze anys començà a escriure amb una amiga seva la que seria la seva primera novel·la sense publicar, Zodíaccía, un mundo diferente (disponible a la seva pàgina web). Als 21 anys, quan estava estudiant Filologia Hispànica, va escriure la novel·la Finis Mundi, amb la que obtingué el primer premi al concurs Vaixell de Vapor de l'editorial SM.És fundadora de la revista universitària Náyade, repartida trimestralment en la Facultat de Filologia i va ser codirectora de la mateixa des de 1997 a 2000.La seva primera novel·la publicada fou Finis Mundi (1999), però obtingué major popularitat amb la seva trilogia Cròniques de la Torre. Arrel d'aquesta trilogia va sorgir un gran interès per la seva obra, espacialment a Internet. Pero tot i que la seva fama es deu principalment a les novel·les juvenils, ha publicat també obres dirigides a un públic menor, incloent-hi els prelectors (Retorn a l'Illa Blanca, El carter dels somnis o la serie d'Alba, entre altres). El 2004 començà la seva segona trilogia, titulada Memòries d'Idhun. Les seves novel·les han estat traduïdes, des del castellà, a molts altres idiomes: català, anglès, francès, italià, portuguès, coreà, finès, japonès, alemany, hongarès, polonès, suec, danès, noruec i romanès.

Font: “Laura Gallero García” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Laura_Gallego_Garc%C3%ADa

] Consulta: 26 d’octubre de 2010

Capítol u

La señora Bonnard es va detindre un moment per a recuperar l’alè. Venia corrents des de la plaça i el seu cos rabassut no estava acostumat a aqyuest ritme. Es disposava a reprendre la seua precipitada carrera quan va sentir una veu darrere seu:

- Régine! Régine!

La senyora Bonnard, una miqueta contrariada, va esperar que la senyora Lavoine arribara a la seua altura.

- On vas tan de pressa, Régine? No véns hui al mercat?
- Com, Marie... Encara no ho saps? –La senyora Bonnard va fingir sorpesa-. No has sentit la notícia?

La senyora Lavoine va negar tímidament. Sabia, com ningú, que la senyora Bonnard sempre era la primera a assabentar-se de totes les xafarderies. Però la menuda i submisa senyora Lavoine era massa ingènua per adonar-se que, a més, la seua amiga gaudia deixant patent la ignorància de les seues veïnes en matèria de novetats, i que li encantava ser la font d’informació de totes les comares de Baufort. Per això va acceptar el seu paper en el joc de la senyora Bonnard, per això i perquè també ella volia saber què era allò tan important que feia córrer i esbufegar la seua obesa companya.
(...)

La llegenda del bandoler Serrallonga

2010-11-22T16:28:00.009+01:00

En Joan Sala, àlies Serrallonga, va ser un mític bandoler català del segle XVII que es va fer lladre de camins a causa de la misèria de l’època, i que va combatre les tropes espanyoles pocs anys abans de la coneguda Guerra dels Segadors per la independència catalana. TV3 i Televisió Espanyola, en associació amb la productora Oberon Cinematogràfica, han dut a la petita pantalla la vida d’en Serrallonga a través de una mini-sèrie de dos episodis de 75 minuts de duració. Edicions Glénat es va involucrar de seguida en el projecte amb la luxosa adaptació a còmic de la sèrie. La Niki Navarro ha estat l’encarregada d’efectuar l’àrdua tasca de transformar el guió de la mini-sèrie al format d’historieta. Per a realitzar la complicada part gràfica, el projecte ha tingut la sort de comptar amb un excel·lent professional del còmic: en Quim Bou. La llegenda del bandoler Serrallonga és un producte de primera qualitat, amb un estil gràfic molt proper a l’escola franco-belga i una factura visual que el situa a anys llum en resultats artístics a la majoria de les adaptacions que de cinema a còmic acostumen a fer-se als Estats Units.

Font: http://www.casadellibro.com/libro-la-llegenda-del-bandoler-serrallonga/1228250/2900001287078

Niki Navarro (Barcelona, 1983). Es cria dins d'una habitació amb terra de mosaic i una finestra des d'on pot veure un quiosc, una terrassa d'un bar i un encreuament de carrers ple de tràfic. Allà es refugia dins un ampli món imaginari on viu vàries aventures que encara continuen.
De més gran intentarà submergir-se a la Pompeu Fabra per estudiar Humanitats sense gaire èxit, i es veurà empesa cap a terres llunyanes on es titularà com a productora Editorial i treballarà coordinant els salons Expocómic i Expomanga a Madrid, i altres petites tasques que no venen al cas. També creuarà el bassal fins arribar a Cuba on farà un curs de guió cinematogràfic. Cansada de caminar lluny de casa, decidirà tornar a la seva ciutat natal i canviarà els seus plans de vida per encaminar-se cap a l'audiovisual; treballarà amb Jaume Balagueró i Enric Folch com a meritòria de direcció, cosa que la durà xino-xano cap al programa Polònia, on ara resideix com ajudant de Producció i coordinadora d'actors.
S'estrena com a guionista amb La Llegenda del Bandoler Serrallonga.

Font: http://www.edicionesglenat.es/autor.aspx?pdi=414

Guardons
Primer premi del concurs humorístic i satíric Santa Rita, Olot, 1993.
Primer premi del concurs de còmics de la Generalitat de Catalunya del X Saló del Còmic de Barcelona 1993.
Millor cómic en català del concurs Espeleocòmic Tortosa, 1993.
Primer premi del concurs organitzat per Alcòmix Anónims, Lloret de Mar 1995.
Primer premi del concurs Serra i Moret els anys 1994, 1995 i 1997, secció còmic, atorgat per la Generalitat de Catalunya.
Premi "Diario Aviso" al millor guió de còmic per "Haciendo Café" (Dude Ed.), Illes Canaries, 2000.
Primer premi Millor Guió votació popular Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2003 per "Oro Rojo" (Dude Ed.),
Premi al "Millor Dibuixant" i "Millor Obra Nacional" de l'estat espanyol per Orn: Historia Universal #1 (ex aequo amb "La Tetería del Oso Malayo"), "Premios de la Crítica 2007".
Premi al "Millor Dibuixant" de l'estat espanyol per Orn: Historia Universal #2 , "Premios de la Crítica 2008".
Nominat a Millor Dibuixant en els premis del saló del Còmic de Barcelona, 2008.
Premi Especial dels Premis ComiCat 2008

Producció
Il·lustracions per a diversos llibres de text de les editorials Casals, Edebé, Onda, etc...
Cartells, llibres de text, dibuixos publicitaris, etc..
Còmics
Publicació de la recopilació de còmics "Paku Rata & Compañía", Plaga Editorial, 1997.
Il·lustracions i còmics en la revista "Cañamo" 1997-01- Publicació de diferents còmics a la revista "El Víbora"; de Ediciones La Cúpula, 1997-1998.
Publicació dels àlbums "A reventar!" i "Cercanías" (guionista Al Garcia), Ediciones La Cúpula, 1996 i 1998.
Publicació dels àlbums "El Mes del drac I-III" ,GRAMC, 1999.
Publicació dels àlbums "Muerte Animal I- III" Ediciones La Cúpula, 1999.
Publicació dels àlbums "La Sibila I- III", Ediciones La Cúpula. 1999-2000.
Publicació del còmic-book "Haciendo Café", Dude Editorial, 2.000.
Publicació del còmic-book "El Lobo Mateyo", Dude Editorial, 2.001.
Publicació dels còmic-books "El Corazón Negro I-IV", Dude Editorial, 2.000-01.
Publicació dels còmic-books "Oro Rojo I-V", Dude Editorial, 2.001-02.
Publicació del còmic "Ser Rey", Dude Editorial, 2.003.
Publicació del còmic-book Orn, "Dos Espadas: Quizá";, Dude Editorial, 2.003.
Publicació dels còmics "Orn, Dos Espadas" I-V, Dude Editorial, 2.003-5.
Reedició del còmics "Orn, Dues Espases", Integral; Maqui Edicions, 2.006.
Reedició del còmic "Corazón Negro", Dude Editorial, Dolmen Editorial, 2.007.
Publicació de l'àlbum "Orn, Història Universal #1, Herdez", Dolmen Editorial, 2.007.
Publicació de l'àlbum "Orn, Història Universal #2, L'Illa Formiga", Dolmen Editorial, 2.008.
Publicació de l'àlbum "Serrallonga" (guionista Niki Navarro), Editorial Glénat, 2.008.

Il·lustració
Il·lustracions i disseny del conte infantil "En Bufalletres" de Dolors García i Cornellà, editat per l'Ajuntament de Girona, 1996.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "El Malastruc", de Dolors Garcia i Cornellà, Ed. Baula, 1999.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "Port Aventura té Àngel", de M. Carme Roca, Ed. Casals, 2001.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "Els brons a les fondalades tenebroses", de Dolors Garcia i Cornellà, Ed. El Pirata, 2004.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "Talpirons i ratolins", de Jordi Ortíz, Ed. El Pirata, 2005.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "La llàgrima de la lluna", de Jordi Palay, Ed. El Pirata, 2007.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "El rapte d'en Sebas", de Jordi Ortíz, Ed. El Pirata, 2007.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "Peripècies d'un rescat", de Dolors Garcia i Cornellà, Ed. Animallibres, 2007.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "No hi ha petons pels fantasmes", de M. Carme Roca, Ed. Planeta Oxford, 2007.
Il·lustracions de la novel·la infantil "Els brons i el malefici de les tres harpies", de Dolors Garcia i Cornellà, Ed. El Pirata, 2008.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "Els formigants i la jove reina", de Jordi Ortíz, Ed. El Pirata, 2008.
Il·lustracions de la novel·la juvenil "Sóc com sóc", de Carles Sala, Ed. Barcanova, 2008.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Quim_Bou

El jinete del dragon

2010-11-20T12:58:00.006+01:00

La terra dels dracs a Escòcia ha estat amenaçada pels humans. Lung, un jove drac, haurà de buscar ajuda abans de volar cap a l'Himàlaia on, segons les llegendes, es van amagar els últims dracs. Acompanyat d'una follet, Piel de Azufre, i d'un jove sense família, Ben, aviat els sorgirà el primer perill: Ortiga Abrasadora, obra d’un malvat drac d'un alquimista medieval, que tindrà com a missió perseguir fins exterminar ... Però moltes altres aventures i trobades es succeiran: un especialista en éssers fabulosos els ajudarà a vèncer molts perills, també cavalcaran a lloms d'una serp marina, tindran una trobada amb els elfs de la pols i coneixeran Subaida Ghalib, que els ajudarà en el seu propòsit proporcionant informació i l'aigua de lluna ... fins a ser acollits al Tibet en un monestir budista, on coneixeran les velles profecies que parlen del retorn del genet del drac...

Font: http://www.lecturalia.com/libro/9226/el-jinete-del-dragon

Cornelia Funke és una escriptora alemanya de literatura infantil i juvenil, nascuda al 10 de desembre del 1958 a Dorsten (Westfalia, Alemanya).
Després de graduar-se a l'escola Sta. Ursula Grammar a Dorsten, Funke va obtenir un títol d'educació teòrica a Hamburg. De petita volia ser astronauta, però el seu somni de veure les estrelles es va acabar quan va veure que necessitava un entrenament militar. També desitjà convertir-se en pilot o viure amb els pell roges. Posteriorment, treballà tres anys com a treballadora social per a nens desafavorits. Les històries d'aquests nens l'inspiraren a que escrivís i il·lustrés les seves novel·les. Volia fer d'aquest món un lloc millor ajudant als altres. Després d'acabar un curs d'iŀlustració a la universitat d'Hamburg, treballà com a disenyadora de jocs de taula i iŀlustradora de contes infantils. Necessitava escriure, dibuixar i dissenyar. Abans de traslladar-se als Estats Units, Funke traballà pel canal alemany ZDF, escrivint guions en el programa Siebenstein. El maig de 2005 es traslladà d'Hamburg a Los Ángeles amb el seu marit, Rolf, i els seus fills, Anna (nascuda al 1990, que llegia tots els seus llibres abans de la seva publicació) i Ben (nascut el 1994). Els seus llibres han estat traduïts a més de 30 idiomes.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Cornelia_Funke

Malas noticias

Nada se movía en el valle de los dragones.La niebla ascendía desde el mar cercano y quedaba suspendida entre las montañas.Los pájaros gorjeaban con con timidez en medio del vaho húmedo, y el sol se ocultaba detrás húmedo, y el sol se ocultaba detrás de las nubes.
Una rata bajaba veloz por la ladera. Cayó al suelo, rodó por la rocas musgosas y volvió a levantarse.

-¿No le dije yo?-renegaba entre dientes-.¿No se lo dije a ellos?

Levantó la nariz afilada para olfatear, aguzó el oído y corrió hacia un grupo dede abetos torcidos situados al pie de la montaña más alta.

-Antes del invierno –murmuraba la rata-. Me lo olí ya antes del invierno, pero no, ellos se negaron a creerlo. Aquí se sienten seguros.¡Seguros! ¡Bah!.

(...)

Cornèlius i el rebost d'impossibles

2010-11-20T12:43:00.010+01:00

Tort és un poble de muntanya amb una característica molt concreta: no hi ha res recte! Un bon dia hi arriben dos personatges peculiars, en Cornèlius, un nen, i el seu acompanyant, que té aparença de mag. Connecten ràpidament amb una nena del poble, la Mar, i el seu avi, que és cec però sap veure allò que és important en les persones i en les coses. Els nouvinguts inauguren un establiment fantàstic: un rebost d'impossibles, on la gent del poble troba allò que necessita, a nivell de sentiments, i hi deixa, a canvi, allò que li sobra. El rebost funciona molt be, i hi passen la major part dels veïns del poble, que gaudeixen, durant un temps, d'una felicitat i un equilibri notables. Però la situació s'espatlla força, perquè no tothom entén ni troba bé la iniciativa, i perquè, malauradament, qui controlava la situació deixa de fer-ho i això porta conseqüències...

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és mestre. Des de fa un quant temps es dedica també a l’artesania i, sobretot, a escriure històries per a nois i noies. Des del 2008 ha publicat Sóc com sóc (Barcanova), Flairosa, la bruixa dels sabons (segon premi Barcanova) i Bona nit, Júlia (La Galera, premi Guillem Cifré de Colonya). També ha publicat dos contes a la revista Cavall Fort.
Només en tres anys ha guanyat quatre dels principals premis: el Barcanova (2007 i 2009), el Cifre de Colonya, el Vaixell de Vapor i el Folch i Torres amb Cornèlius i el rebost d'impossibles.

Font: http://darabuccatala.wordpress.com/tag/carles-sala-i-vila/

Tort, el meu poble, no té un pam de pla. Les places, els carrers, els ponts...tot hi fa baixada, o pujada, o totes dues coses alhora. I les parets de les cases són guerxes, i les escales esbiaixades, i els fanals tombats cap a un costat...De vegades, fins i tot les persones sembla que vagin un xic de gairell.
Però tant torçament no hi és perquè sí.Tort és un poble situat al capdamunt de la vall Beneita, a la falda del massís del Boc, una muntanya majestuosa i dreta com ella sola que fa del tot impossible cap altra mena d’existència.
I si Tort és dret i encimbellat, encara ho són més els dos cims que coronen el massís del Boc.L’un, la Banya Curta, és el pic més alt que us pogueu arribar a imaginar, amb espadats de pedra que mai no s’acaben, salts d’aigua infinits i racons on la neu glaçada no gosa fondre’s en tot l’any. De l’altre, la Banya Llarga, nomès us puc dir que encar és extraordinàriament més alt que el primer, o sigui que no cal que us esforceu a imaginar-lo que de ben segur que ho aconseguiu.

(...)

Les llàgrimes de Shiva

2010-11-20T11:48:00.006+01:00

Una vegada, ja fa molt de temps, vaig veure un fantasma. Sí, un espectre, una aparició, un esperit; ho pots anomenar com vulgues, el cas és que el vaig veure. Va ocórrer el mateix any que l’home va arribar a la Lluna; i, tot i que va haver-hi moments en què vaig passar por, aquesta història no és el que se sol denominar una novel.la de terror. Tot va començar amb un enigma: el misteri d’un objecte molt valuós que va estar perdut durant set dècades.

Font: http://www.edebe.com/publicaciones-generales/libro-les-llagrimes-de-shiva=1753=3=4

Escriptor, publicista i periodista, César Mallorquí és un reconegut autor dedicat a la literatura infantil i juvenil.Fill del conegut autor del Coyote, José Mallorquí, va iniciar la seva carrera com a periodista a la Cadena Ser abans de treballar com a creatiu en diverses agències de publicitat.Actualment es dedica per complet a la literatura juvenil i a la novel·la negra. En la seva producció cal destacar títols com Les llàgrimes de Shiva, La porta d'Agartha o El cercle de Jericó.Mallorquí ha guanyat nombrosos premis, tant en conte curt com a novel. Entre els quals Alberto Magno, el Domingo Santos, el UPC, el Ignotus -aquests dins del relat de ciència ficció-i en literatura juvenil el Premi EDEBÉ o el Gran Angular.

Font: “Cèsar Mallorquí”. Dins: http://www.lecturalia.com/autor/6653/cesar-mallorqui

1. El bacil de Koch

Una vegada, ja fa molt de temps, vaig veure un fantasma.
Sí, un espectre, una aparició, un esperit; ho podem anomenar com vulguem, el cas és que l vaig veure. Va ocórrer el mateix any que l’home va arribar a la Lluna; i, tot i que va haver-hi moments en què vaig passar por (molta por, si hem de ser francs), aquesta història no és el que se sol denominar una novel·la de terror.
Tot va començar amb un enigma: el misteri d’un objecte molt valuós que va estar perdut durant set dècades. Les Llàgrimes de Shiva, així es coneixia aquell objecte extraviat. Al seu voltant, va haver-hi venjances creuades, i amors prohibits, i estranyes desaparicions. Va haver-hi un fantasma, sí, i un vell secret amagat en les ombres, però també va haver-hi molt més.
De vegades, sense saber molt bé per què, succeeixen coses que ens canvien per dins i ens fan veure el món d’una altra manera. Sovint, es tracta de successos trivials, esdeveniments als quals, quan es produeixen, ambprou feines els donem cap valor, però que a la llarga acaben adquirint una inesperada transcendència. Això va ser el que va passar quan el meu pare va caure malalt.

(...)

Les obres de William Shakespeare

2010-11-20T11:14:00.005+01:00

En aquest còmic el lector podrà presenciar set de les millors obres de William Shakespeare des de la llotja entre el públic, entre els actors o al costat del narrador; això li permetrà introduir-se en l'entramat de cada història des de diferents òptiques. Amè i divertit, és una introducció a aquest autor i les seves obres: Romeo i Julieta, Hamlet, El somni d'una nit d'estiu, Macbeth, Juli Cèsar, Conte d'hivern i La tempesta.

Marcia Williams ha escrit i il.lustrat nombrosos llibres des de El primer Nadal publicat el 1987. Molts d'ells han estat versions de contes clàssics – des dels mites grecs a Shakespeare –que il.lustra en el seu peculiar estil de còmic.
Quan treballa en un nou llibre, el primer objectiu de Marcia és desenvolupar una història forta que pugui ser llegida en veu alta, fins i tot sense les imatges. Una vegada que la història està en el seu lloc, les imatges, el text i l'humor tenen fortes arrels necessàries per estructurar el llibre. Marcia va fer un curs d'aquarel·la al Richmond College i treballa principalment en aquesta tècnica, tot i que recentment ha estat experimentant amb tot tipus d’altres tècniques.
Marcia viu a Londres i a Lyme Regis amb els seus gossos, Gracie i Archer. Ella té dos fills adults i quatre néts. Marcia té un mestratge en Literatura Infantil i Juvenil i és membre de l'Associació d'Anglès i està particularment interessada en fer de la lectura i l'alfabetització visual accessible als nens de tots els interessos i habilitats. A ella li agrada visitar les escoles, on comparteix el seu entusiasme pels llibres amb tots els nens. També és una oradora habitual en les universitats, festivals i altres esdeveniments relacionats ambel llibre.Podeu trobar més informació sobre Marcia del seu propi lloc web fent clicant a www.marciawilliams.co.uk

Me ha hecho poeta la vida

2010-11-20T11:09:00.008+01:00

Selecció de quinze poemes del poeta alacantí Miguel Hernández. El títol d'aquesta selecció Me ha hecho poeta la vida s'ha pres de la dedicatòria que Miguel Hernández va escriure per a Vicente Aleixandre en un exemplar de "Vent del poble" i que diu així: "A nosaltres, que hem nascut poetes entre tots els homes, ens ha fet poetes la vida al costat de tots els homes ".
El primer que crida l'atenció, a més del títol, és el format del llibre, sembla una targeta postal, fins i tot té el seu segell i el seu mata-segells. La portada és de color sèpia, en cartronet i està dissenyada per a ser llegida de forma horitzontal, tant els versos com les il lustracions que ocupen les dues pàgines següents.
La primera part del llibre respon a unes preguntes simples sobre el poeta: la seva vida escolar, el seu treball de cabrer, la seva participació en la Guerra Civil espanyola, la simbologia en les seves poesies ... La resta el formen quinze poemes sobre la vida, la mort, el dolor i l'amor, temes fonamentals en els versos del poeta, que serveixen per recordar en el centenari del seu naixement.
El disseny de les seves pàgines és d'una gran delicadesa, tant per les il.lustracions, carregades de gran expressivitat i gràcia, com pel seu color que les dota de gran vivesa i dels elements enganxats sobre aquestes formant bonics muntatges.
Els lectors podrien gaudir de la lectura amb poemes molt coneguts com "El niño yuntero", “Elegía a Ramón Sijé”, “Nanas de la cebolla” i altres més intimistes com Yo no quiero más luz que tu cuerpo ante el mío” o “La boca”.
El llibre es complementa amb un CD en el qual hi ha els poemes gravats per una veu masculina que vocalitza diversos elegits de Miguel Hernández.

Font: traducció de: http://es.paperblog.com/recomendacion-poesia-me-ha-hecho-poeta-la-vida-de-miguel-hernandez-13203/

Miguel Hernández (Orihuela 1910-Alacant 1942) Poeta espanyol. La seva vocació literària el va portar a llegir als autors clàssics espanyols i a ingressar en el cercle El Radical, amb Ramón Sijé, amb qui tindria una gran amistat. Després de publicar alguns poemes en el periòdic d'Oriola i la revista El Gallo Crisis, el 1933 va aparèixer el seu primer llibre, ‘Perito en lunas’ l'estil característic del qual va fer impacte en certs sectors de la crítica i literatura de l'època. El 1934 es va traslladar a Madrid, no sense passar dificultats al principi, i va publicar, aquest cop a la revista Cruz i Raya, el seu acte sacramental Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras. El 1935 va aparèixer El rayo que no cesa, integrat principalment per sonets escrits segons les formes clàssiques de segle d'or. En començar la guerra civil espanyola, Hernández es va afiliar al Partit comunista i es va allistar a l'exèrcit republicà.
Durant la guerra, la seva producció poètica va tenir un caràcter marcadament polític, fins i tot propagandístic: Viento del pueblo (1937) y El hombre acecha (1939) y El labrador de más aire que, tot i publicat el 1937, la seva redacció és molt anterior. Aquest mateix any, es va casar amb Josefina Manresa, i, al llarg de la guerra, va participar en activitats d'esquerra comunista i antifeixisme internacionals (II congrés de intel.lectuals antifeixistes i un viatge com a convidat a la Unió Soviètica, al II congrés de teatre soviètic ). Amb la victòria del bàndol nacional, el poeta va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de trenta anys. Mentre feia estades en diversos penals, va ser component seu Cancionero y romancero de ausencias (publicat pòstumament el 1958), morint de tuberculosi al penal d'Alacant, el 1942.

Traducció de: “Miguel Hernandez”. Dins: http://www.tinet.cat/~elebro/poe/mher/biograf.html

El silbo de las ligaduras

¿Cuándo aceptarás, yegua,
el rigor de la rienda?

¿Cuándo, pajaro pinto,
a picotazo limpio

romperás tiranías
de jaulas y de ligas,

que te hacen imposibles
los vuelos más insignes

y el árbol más oculto
para el amor más puro?

¿Cuándo serás, cometa,
para función de estrella,

libre por fin del hilo
cruel de otro albedrío?

¿Cuándo dejarás, árbol,
de sostener, buey manso,

el yugo que te imponen
climas, raíces, hombres,

para crecer atento
solo al silbo del cielo?

¿Cuándo, pájaro, yegua,
cuándo, cuándo, cometa,

¡ay! ¿Cuándo, cuándo, árbol?
¡ay! ¿Cuándo, cuándo, cuándo?

Cuando mi cuerpo vague,
¡ay!
Asunto ya del aire.

Ara el toca a tu. Proposa noves lectures!

2010-11-03T18:17:00.001+01:00

2010-10-28T17:30:00.000+02:00

Hi ha algun llibre que t'hagi agradat i que el recomanes als teus amics i amigues!

Creus que seria interessant de proposar-lo en una propera edició d'aquesta activitat.

Fer-nos-el saber escrivint un comentari.

Els escarabats volen al capvespre

2010-10-18T15:44:00.001+02:00

Tres amics accepten l’encàrrec de tenir cura d’una casa deshabitada i misteriosa durant l’estiu. Un dia, a les golfes hi troben tot de cartes, escrites al segle XVII, que parlen de la maledicció d’una estàtua funerària portada d’Egipte. Els tres amics inicien una recerca durant la qual reben pistes d’origen misteriós, es veuen embolicats en aventures insòlites i fan descobriments desconcertants.

Font: "Els escarabats volen al capvespre” [en línia] Llegir molt i escriure bé.
Departament de llengua i literatura IES CRISTÒFOL FERRER [Diponible a: http://blocs.xtec.cat/catalacferrer/2007/11/04/els-escarabats-volen-al-capvespre/] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Maria Gripe ((Vaxholm, 1923- Rönninge, 2007)
Maria Gripe, de nom de naixement Maja Stina Walter, va ser una escriptora en suec, natural de Suècia, centrada principalment en la literatura infantil. Va ser premiada amb la medalla Hans Christian Andersen.
Gripe va néixer el 25 de juliol de 1923 a la ciutat sueca de Vaxholm, prop d'Estocolm. Va estudiar Filosofia i també Història de les religions a la Universitat d'Estocolm. Després de llicenciar-se, es dedicà a l'ensenyament. Es va casar amb l'il·lustrador i pintor Harald Gripe, que l'impulsa a escriure. Més tard, il·lustraria molts dels seus contes. El pare de Gripe fou també escriptor. Encara que comença escrivint llibres de tipus tradicional, sorgits, com ella mateixa deia, de les històries que explicava a sa filla Camila, prompte començà a escriure altres que treia a la llum l'autoritarisme que s'amagava a la família i a l'escola, allò que li va fer una de les representants de la tendència antiautoritària a la literatura de la infantesa. Amb un estil exquisit i un llenguatge genuí i simple, afrontà qualsevol tema realista, per molt perillosos que pugessin semblar, però que preocupà a la infantesa: el fill no desitjat o ignorat, l'alcoholisme, la presó, l'atur, l'enveja, la inadaptació, la mort, la soledat, són fets que formaven part de la vida quotidiana i amb els que s'ha d'aprendre a viure o que a superar. El 5 d'abril de 2007 va morir a casa seva de Rönninge (Suècia) d'una malaltia.
Moltes de les seues obres han estat traduïdes a moltíssims idiomes entre d'altres el català. Llibres fonamentals de Maria Gripe són: Hugo i Josefina (1960), La filla de l'espantall (1963), Els fills del bufador de vidre (1964), la sèrie respecte a Elvis Karlson (1973), L'abric verd (1980), Aquelles blanques ombres al bosc (1983) o Carolín, Berta i les ombres (1985).

Font: “Maria Gripe” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Gripe] Consulta: 23 d’octubre de 2010

1. El somni

Quan va fer tretze anys, el 27 de juny, Jonas Berglund va rebre a la fi el magnetòfon tan desitjat. de seguida va començar les investigacions.

Volia fer-ho metòdicament i, per això, començà per gravar els sorollets que provenen de la naturalesa quan les bestioles es comuniquen entre elles.

També volia gravar tots els sorolls mecànics que li fos possible, dels que es produeixen en els nombroses activitats humanes.

Aquella tarda del 27 de juny, amb la seva germana Annika, que ja tenia quinze anys, i l'amic comú, David Stenfäldt, qu tenia un any més que Annika, Jonas es passejava lentament pel camp, prop de la via del tren, per on passaria aviat el nocturn d'Estocolm. Jonas volia gravar el soroll del sotregueig del tren que passaria.

(...)

La Vall dels llops

2010-10-18T15:43:00.005+02:00

La Vall dels Llops narra la història d'una nena cridada Dana, que viu en una granja amb la seva família i té un amic que es diu Kai. El problema és que Kai és invisible per a tots excepte para Dana (el que li causa bastants problemes a la nena), i ni tan sols ella ho pot tocar. Sense saber encara si Kai és real o no, Dana és requerida pel Mestre, un home misteriós, perquè acudeixi amb ell a la seva llar: la Torre, en el remot Valle dels Llops. Quan arriben allí, Dana descobreix amb sorpresa que la Torre és en realitat una escola de màgia una mica estranya, ja que només té dos alumnes: la pròpia Dana i Fenris, un elfo enigmàtic i reservat. Dana comença a estudiar allí, i aviat s'adona que hi ha algun tipus de maledicció que pesa sobre la Vall dels Llops, relacionat amb alguna cosa que va succeir en la Torre molt temps enrere, i que tot el món té secrets que ocultar: tant Fenris com el Mestre tenen un fosc passat; Maritta, la nana que treballa en les cuines, és alguna cosa més que el que aparenta; i fins a Kai, l'amic de l'ànima de Dana, sap molt més del que diu…La Vall dels Llops és un llibre escrit per l'autora valenciana Laura Gallego García. És el primer volum d'una sèrie denominada Cròniques de la Torre. Aquesta primera part és seguida per La maledicció del Maestro i La trucada dels morts

Font: “La Vall dels llops” [en línia] www.wikilingua.net [Diponible a: http://www.wikilingua.net/ca/articles/e/l/_/El_Valle_de_los_Lobos_5253.html] Consulta: 21 d'octubre de 2010

Laura Gallego García (Quart de Poblet, 11 d'octubre de 1977) és una escriptora valenciana de literatura juvenil.
Als onze anys començà a escriure amb una amiga seva la que seria la seva primera novel·la sense publicar, Zodíaccía, un mundo diferente (disponible a la seva pàgina web). Als 21 anys, quan estava estudiant Filologia Hispànica, va escriure la novel·la Finis Mundi, amb la que obtingué el primer premi al concurs Vaixell de Vapor de l'editorial SM.
És fundadora de la revista universitària Náyade, repartida trimestralment en la Facultat de Filologia i va ser codirectora de la mateixa des de 1997 a 2000.
La seva primera novel·la publicada fou Finis Mundi (1999), però obtingué major popularitat amb la seva trilogia Cròniques de la Torre. Arrel d'aquesta trilogia va sorgir un gran interès per la seva obra, espacialment a Internet. Pero tot i que la seva fama es deu principalment a les novel·les juvenils, ha publicat també obres dirigides a un públic menor, incloent-hi els prelectors (Retorn a l'Illa Blanca, El carter dels somnis o la serie d'Alba, entre altres). El 2004 començà la seva segona trilogia, titulada Memòries d'Idhun. Les seves novel·les han estat traduïdes, des del castellà, a molts altres idiomes: català, anglès, francès, italià, portuguès, coreà, finès, japonès, alemany, hongarès, polonès, suec, danès, noruec i romanès.

Font: “Laura Gallero García” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Laura_Gallego_Garc%C3%ADa ] Consulta: 26 d’octubre de 2010

I
KAI

El vent fuetejava sense pietat les branques dels arbres, i el seu terrible bram embolcallava impacablement la granja, que suportava els embats amb heroisme, i només ocasionalment deixava anar algun cuixit, en les envestides més fortes. El cel era completament serè, però no hi havia lluna, i això feia que la nit fos especialment fosca.
Els habitants de la casa dormien tranquils. Hi havia hagut altres nits com aquella a la seva inhòspita terra, i sabien que la teulada no els cauria al damunt. Això no obstant, els animals estaven inquiets. L’institnt els deia que aquella no era una nit com les altres.
Tenien raó.
De sobte, just quan les parets de la casa tornaven a gemegar queixant-se de la força del vent, un crit va esquinçar els sons de la nit.
(...)

Màgia d'una nit d'estiu

2010-10-18T15:43:00.004+02:00

La Marina pensava que, com sempre, la vida era injusta amb ella. Aquell estiu no podria flairar el mar. S’havia quedat amb les ganes, per suspendre; mentre que la seva perfecta i guapíssima germana gran, l’Àngela, s’ho passaria superbé a Irlanda, practicant l’anglès i fent-li petons al seu nòvio irlandès, en Patrick, que era d’allò més guapo. A en C.C. les coses no li anaven gaire millor. Els seus repel·lents pares, fent ostentació de pedagogia, han decidit tallar-li tot contacte amb els jocs d’ordinador i l’obliguen a passar l’estiu a Irlanda, a casa duna familia que no té cap ordinador. I és que en C.C. és un autèntic friki, al qual la seva vida paral·lela i virtual l’omple completament. D’altra banda, el món màgic dels Tuatha Dé Danann està revolucionat en vigílies de la tradicional cavalcada de la collita. Hi han de desfilar els monarques, però en Finvana, el rei, confia matar de gelosia la seva orgullosa esposa tot cavalcant al costat d’una bella humana que les fades han educat per a aquest moment. Per descomptat, la reina Oonagh no es quedarà de braços plegats i planeja lliurar-la al Senyor de l’Avern. I amb aquests personatges, es configurarà un autèntic embolic, ple d’humor i màgia. La Marina aura d’ocupar el lloc de la seva germana per salvar-li la vida, perquè aquesta ha estat encantada, però les fades no són uns éssers gaire lleials i fiables; a més de conèixer en Patrick en persona, l’haurà de seduir per lliurar-lo a la reina de les fades, encaterinada amb l’humà; a l’acadèmia d’anglès coincidirà amb en C.C., que es convertirà en el seu principal aliat per descobrir les claus del món màgic. Mentrestant, uns malvats pixies els faran la vida impossible fins a fregar gairebé la bogeria. Hi ha atemptats, assassinats, bromes, confusions, segrestos. Màgia i realitat conflueixen en una màgica nit d’estiu.

Font: “Màgia d’una nit d’estiu” [en línia] Grupo edebé [Disponible a: http://www.edebe.com/publicaciones-generales/libro-magia-d%E2%80%99una-nit-d%E2%80%99estiu=2790=2=108] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Maite Carranza (Barcelona, 1958). Llicenciada en Geografia i Història, compagina la docència amb la literatura i la creació de guions audiovisuals (sobretot per a la televisió). La seva tasca en el camp de la literatura infantil es va iniciar el 1987, quan va obtenir el Premi de la Crítica Serra d'Or. Des d'aleshores ha publicat més de vint títols per al públic jove. La seva obra ha seguit rebent diversos guardons, com el Premi Edebé de Literatura Infantil, amb Vols ser el nòvio de la meva germana ", i ha estat traduïda a diversos idiomes de l'Estat espanyol, com el gallec i l'euskara.

Font: "Maite Carranza" [en línia] Grupo edebé. Ediciones Don Bosco. Barcelona [Consulta: 26 d'octubre de 2010] Disponible a: http://www.edebe.com/publicaciones-generales/libros-autor-maite-carranza=1=97=1

Pots consultar el 'blog d'actualitat de

Capítol 1

La Lilian

La Lilian, la fada violeta, es bressolada neguitosa damunt la fulla d’un pollancre. Era més menuda que l’ungla del dit petit i tenia la pell suau, les ales de vellut i els cabells rinxolats. Una bonica fada irlandesa nascuda per ensumar les flors, riure alegrement i ballar les llargues nits d’estiu als boscos de wicklow, allà on neix l’Slaney, no gaire lluny dels turons del Tallaght.

Però la Lilian sempre s’havia sentit diferent de les seves companyes. De fet, no s’adeia gens amb el seu tarannà frívol i el seu esperit mentider . La Lilian era l’única criatura del bosc que no s’engrescava amb l’arribada del bon temps. Quan cap a finals de primavera el sol feia cap entre els roures coberts de molsa, la fada violeta s’entristia i tancava els ulls pregant que tornés la foscor. Tenia les seves raons, però era una llàstima, perquè l’escalfor de l’estiu durava tot just unes setmanes i encomanava als Daoine Sidhe, els éssers màgics dels pujols, el desig de ballar a les clarianes dels boscos i celebrar plegats les seves festes nocturnes fins que el fred, un altre cop, congelava els records i els amagava sota la pluja i el gebre.
(...)

Hem nedat a l'estany amb lluna plena

2010-10-18T15:42:00.004+02:00

Recuperar una marededéu romànica pot portar molts maldecaps, i en Raimon i la Miquèla prou que ho saben. Aquesta desesperada recerca per camins i dreceres del Pirineu més feréstec els farà descobrir una petita comunitat aïllada entre muntanyes, un paradís idíl·lic on és permès d’entrar-hi, però d’on no es pot sortir. Els protagonistes saltaran d’embolic en embolic i alhora naixerà en ells una profunda amistat que els portarà a tastar el risc de l’aventura i l’atracció del primer amor.

Font: “Hem nedat a l’estany amb lluna plena” [en línia] Llegir molt i escriure bé. Departament de llengua i literatura IES CRISTÒFOL FERRER [Disponible a: http://blocs.xtec.cat/catalacferrer/2007/11/15/hem-nedat-a-lestany-amb-lluna-plena/] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Raimon Esplugafreda (Balsareny, 1943) és el pseudònim d'un professor de matemàtiques d'un institut. Combina la tasca de la docència amb el conreu de la literatura juvenil, i fins ara ha publicat: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, Viatge a l'interior d'un gra d'arena i Uns ulls plens de mar, tots a Columna jove.

Font: Esplugafreda, Raimon. Hem nedat a l'estany amb lluna plena. Barcelona: Columna Edicions, 2006 [contracoberta]

ELS LLAMPS DE LA PICA D'ESTATS

Sóc català, pallarès d'adopció, em dic Raimon i tinc dinou anys. Sempre m'han empipat aquells autors que comencen els seus relats (generalment una mentida de dalt a baix) per la teulada, i fins que no arribes al tercer capítolno t'assabentes del que l'autor ha amagat curosament, és a dir, que el Pere del primer capítol és en realitat, i prcisament, l'oncle del Pau que apareix en el segon. No, res de res de tot això.

Avui, en decidir-me a relatar per escrit la verídicas història d'aquest darrer estiu, vull jugar net i dir ben clar d'entrada qui sóc i com sóc. M'agrada la muntanya (i evidentment moltes altres coses que en aquest relat no vénen a tomb). M'agrada pujar als cims i als tossals (però no en vull saber res, d'escalades perilloses). M'agrada esquiar, pescar, caçar, navegar en bot inflable pels estanys, banyar-me en l'aigua gelada dels torrents escumejants quan el sol escalfa de valent, collir maduixes a l'estiu i bolets ara a la tranquil·la tardor, caminar de nit pel bosc a la claror de la lluna, contemplar el temporal des del refugi, sentir xiular el vent adés fred adés calent de la carena, trobar dalt dels cims o en els refugisd una nova amiga i endinsar-me amb ella pel prat, al capvespre, vers el torrent que trenca amb la seva obstinada música el silenci... (molt burgès, diràs, amic lector, com si jo no conegués el revoltant gust de la humiliació, i el fred, impacable, xantatge dels poderosos).

(...)

Coraline

2010-10-18T15:42:00.001+02:00

Coraline és una nena que viu en una casa amb catorze portes però una d'elles no la pot obrir, perquè està tancada i, a més, està en un lloc alt. Un dia, la Coraline, un cop s’havia assegurat que la seva mare havia anat a fer un encàrrec i que no hi havia ningú a casa, va aprofitar per entrar en aquell lloc, al qual no li deixaven anar. Aquella porta la tenia molt intrigada, perquè no en sabia res. Abans de res, es va tornar a assegurar que no hi havia ningú a casa. Com ella no podia obrir la porta va agafar una escombra que havia pujat i amb l'ajuda d'una cadira aconsegueix arribar fins la porta. Quan obre la porta, i entra, li arriba una olor fresca d'alguna cosa antiga. Les parets i els mobles eren idèntics als de l'altra casa i fins hi tot el quadre que hi havia penjat en una paret era igual. Quan va arribar a la cuina de l'altra casa, va trobar-hi una persona, es va girar i era semblant a la seva mare: tenia dos grans botons negres que feien d'ulls, un nas fet de pastanaga i uns llavis vermells iguals que els de la seva mare. La seva mare de la casa normal era una mica grassa, en canvi la mare de la porta tenia la pell blanca com la llet...

Font: “Coraline” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Coralinehttp://ca.wikipedia.org/wiki/Matilda] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Neil Richard Gaiman (Portchester, Regne Unit, 1960) és un conegut autor de còmics i escriptor de ciència-ficció i fantasia.
Neil Gaiman va néixer el 10 de novembre de 1960 a la ciutat de Portchester, Anglaterra i es va criar a Sussex. De nen va conrear una gran afició a la lectura, tant de llibres (Chesterton, C.S. Lewis, J.R.R. Tolkien...) com de còmics. El seu principal somni era convertir-se en escriptor i per això no va acabar els estudis i es va posar a treballar col·laborant en diverses publicacions com a crític, articulista o entrevistador. Una d'aquestes entrevistes, amb l'Alan Moore, li va canviar la vida: va despertar en ell la seva antiga afecció pels còmics i va començar a plantejar-se la possibilitat d'escriure històries per a aquest mitjà, sota l'acompanyament de l'Alan Moore.
Després d'un parell de treballs de rodatge, el 1986 coneix en Dave McKean, jove dibuixant amb un peculiar estil, i junts, creen la seva primera novel·la gràfica: Violent Cases (Casos violents). Per aquella època, l'èxit d'Alan Moore amb The Swamp Thing (La cosa del pantà), porta als editors de DC Comics a buscar nous talents a les illes britàniques. Karen Berger, editora de DC, aconsegueix portar als Estats Units a una generació d'escriptors que marcaran tota una fita a la indústria del Comic Book nord-americana; entre ells es troba en Gaiman. Gaiman comença la seva etapa pel mercat americà el 1988 amb l'Orquídia Negra ("Black Orchid"), i la Karen Berger, contenta amb el resultat, proposa al guionista britànic una sèrie mensual.
Per això, Neil decideix crear un personatge nou, basat en la tradició anglosaxona anomenat Sandman, que es desenvoluparia en un ambient sobrenatural i oníric, allunyat del típic còmic de superherois predominant al mercat. Al llarg de 75 números Gaiman recrea la vida d'aquest personatge, dels seus germans, Els Eterns, els seus amors, el seu caràcter orgullós, la seva figura dramàtica i els canvis. Tots els números s'engalanen amb les meravelloses del seu amic McKean. La sèrie des de la seva publicació no ha deixat de recollir premis i reconeixements arreu. Actualment, Neil Gaiman viu en una estranya casa en un lloc desconegut, amb un soterrani ple de llibres i armaris vells on escriu. Té dos gats, ambdós bojos, tres fills i esposa. I encara que ja "no creu que ser adult sigui tan genial com es diu, encara es diverteix quedant-se despert després de l'hora d'anar-se'n al llit".

Font: “Neil Gaiman” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation Inc.[Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Neil_Gaiman] Consulta: 29 d’octubre de 2010

Bruixa de dol

2010-10-18T15:41:00.004+02:00

La present edició vol posar a l'abast del públic jove l'obra d'una autora jove, perquè Maria-Mercè Marçal tenia vint-i-set anys quan va publicar Bruixa de dol. Es tracta d'una obra compromesa amb la vida, amb la llengua i amb l'amor i la llibertat, temes que l'autora tracta amb formes poètiques populars i clàssiques alhora, i amb imatges que reclamen una lectura alternativa i agosarada perquè expressen la seva vivència de dona i de feminista. Mercè Otero Vidal procura acompanyar la lectura d'aquesta obra de Maria-Mercè Marçal des de la seva experiència de professora de secundària i des de la coeducació i la ginecocrítica. La fecunditat de l'entramat de forma i fons en la poesia de Maria-Mercè Marçal es podria comparar a l'arrapament de l'heura que tan significativa i important va ser en la seva vida i en la seva obra. Bruixa de dol és una obra amb una dinàmica progressiva que va d'un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu, les dones (fades i bruixes), més èpic.

Font: “Bruixa de dol” [en línia] www.libranda.com [Disponible a: http://www.libranda.com/ficha.aspx?ISBN=9788429766080] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usà com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme:
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Aquests versos van esdevenir molt coneguts i gairebé bandera del moviment feminista d'esquerres a Catalunya, que ha patrimonialitat l'autora fins al punt de relativitzar-la com a escriptora de primer ordre en termes absoluts.
En el seu vessant com a traductora, va traduïr autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

Llibres publicats:
Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (Premi Carles Riba 1976).
Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
Terra de mai. València: El cingle, 1982
Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

Font: “Maria Mercè Marçal i Serra" [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation, Inc. [Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Merc%C3%A8_Mar%C3%A7al_i_Serra] Consulta: 27 d’octubre de 2010

I

Aigua sobre aigua,
sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
negres ganivets.

i jo, sola,
entre albera i alba.

Al bell cor de l’aigua
negres ganivets.
Passava una barca
franca de remer

i jo, sola,
entre albera i alba.

Passava una barca
franca de remer
en un foc de pales
que baten el vent

i jo, sola,
entre albera i alba.

En un foc de pales
que baten el vent
ve encesa la barca
amb la lluna a pes

i jo, sola,
entre albera i alba.

Ve encesa la barca
amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
negres ganivets.

i jo, sola,
entre albera i alba.

Matilda

2010-10-18T15:41:00.003+02:00

Matilda és el títol d'un llibre escrit per Roald Dahl. Inicialment, va ser publicat en 1988 a Londres per Jonathan Cape, amb il·lustracions de Quentin Blake. Es va fer una adaptació cinematogràfica el 1996.
És un llibre de ficció en què una nena neix en una família que no la vol, a la família del Wormwood. Matilda és una bona noia amb poders prodigiosos que li permet moure objectes. Matilda des de petita és una nena molt intel·ligent, però els seus pares no aprecien que la seva filla sigui superdotada. Un dia, el pare de Matilda decideix portar-la a l'escola, i allà coneix a la senyoreta Honey (una gran mestra que aprecia les seves qualitats) i a la directora Tranchbull (la dolenta mestra que es dedica a estirar les trenes de les nenes).

Font: “Matilda” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Matilda] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Roald Dahl (Llandaff, Gal·les 1916 – Oxford 1990) Encriptor anglès. Fou aviador a la RAF durant la Segona Guierra Mundial . D’aquesta experiència en sortí el seu primer volum de narracions, Over to you (1946). En la seva producció literària posterior s’orientà vers un tipus de narració curta on predomina l’humor negre, tot assolint un gran èxit amb obres com Kiss Kiss (1953) o My Uncle Oswald (1979).

Font: “Dahl, Roald”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 429

LA LECTORA DE LLIBRES

PASSA una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es prensen que és fantàstic.
Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.
No és pas desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:
-La palangana, que vomito!

Els mestres pareixen molt d’haver d’escoltar aquesta mena de bestieses proferides per pares satisfets, però habitualment s’hi poden tornar quan arriba l’hora de redactar l’informe de final de curs. Si fos mestre, em prepararia unes quantes bones esgarrapades per als fills aviciats d’aquesta mena de pares. Escriuria: “El vostre fill Maximilian és un desastre total. Espero que tingueu negoci familiar per poder-li encabir quan acabi l’escola perquè ben segur, com hi ha món, que, si no, no trobarà feina enlloc”. O bé, si en aquell moment la donava per la lírica, potser escriuria: “És una curiosa veritat que els llagostos tenen els òrgans de l’oïda als costats de l’abdomen. Vist el que he après aquest curs, la vostra filla Vanessa no els té enlloc, els òrgans de l’oïda”.
(...)

La història interminable

2010-10-18T15:41:00.001+02:00

La història interminable és una novel·la de temàtica fantàstica de l'escriptor Michael Ende, escrita l'any 1979.
En Bastian Baltasar Bux és un nen grassonet i sapastre que pateix els insults i molèsties dels seus companys de l'escola, i per aquesta raó es considera un nen rebutjat i pensa que l'escola no és un lloc per a ell. Fugint dels seus assetjadors, en Bastian arriba a una llibreria una mica especial on coneix el senyor Karl Konrad Koreander, el llibreter, que en aquell moment llegeix un llibre que de seguida li crida l'atenció: La Història Interminable. El llibre, amb les seves tapes daurades, l'atrau tant que, quan el senyor Koreander agafa el telèfon, el roba i surt corrents. En arribar a l'escola, s'adona que és tard i, com que no hi ha ningú pels passadissos, decideix no entrar a classe. Així que en Bastian s'amaga a les golfes de l'escola, comença de llegir el llibre tapat amb una tela, tot escoltant, a través de la finestra, el so de la pluja.
La història comença amb la problemàtica que existeix a Fantasia, el lloc on transcorre l'argument. El No-res s'està apoderant del regne i l'Emperadriu Infantil, reina de tot el món de Fantasia, es troba malalta. Per aquest motiu, a l'Atreiu, un jove indi pell verda, li és encomanada la tasca de salvar Fantasia i l'Emperadriu.
Al llarg del llibre, l'Atreiu viatja per Fantasia per trobar-ne la cura i passa per diferents proves i aventures. Paral·lelament, en Bastian s'adona que alguna cosa estranya succeeix quan llegeix el llibre, ja que sembla que ell i l'Atreiu estiguin connectats. L'Atreiu descobreix que la solució a la malaltia de l'Emperadriu és donar-li un nou nom i en Bastian s'adona que, cada vegada més, és ell qui l'hi ha de donar, però les seves pors no l'hi permeten. Així que, en un moment desesperat, l'Emperadriu decideix intervenir mitjançant el Vell de la Muntanya Errant, i l'home comença a llegir de nou la història perquè en Bastian vegi que és ell qui ha de donar el nom a l'Emperadriu.
Quan en Bastian s'atreveix a pronunciar el nom nou de l'Emperadriu, és enviat al món de Fantasia: s'esdevé així la història d'en Bastian, la història de Fantasia.

Font: “La història Interminable” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Hist%C3%B2ria_Interminable] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Michael Andreas Helmut Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 12 de novembre de 1929 - Stuttgart, 28 d'agost de 1995) fou un escriptor alemany de literatura fantàstica i infantil. Els seus llibres van tenir un gran èxit de vendes i han estat traduïts a més de 40 idiomes. Les seves obres més destacades són les dedicades a Jim Botó, Momo i, sobretot, La Història Interminable, on fa una defensa de la imaginació i el poder de la ficció i de la paraula.
Ende era fill únic del pintor surrealista Edgar Ende (artista que fou censurat pel govern nazi) i Luise Bartholomä, una fisioterapeuta. L'any 1935, amb sis anys, la seva familia es trasllada al barri de Schwabing, a Munic, on hi vivien molts artistes. Crèixer en aquest ambient va tenir una influència determinant en la seva obra posterior. Entre 1947 i 1950 estudià interpretació a l'escola d'Otto Falckenburg, a Munic. Començà a escriure relats infantils i juvenils a principis de la dècada dels 50. Treballà com a actor, guionista d'espectacles de cabaret i com a crític de cinema. Va aconseguir popularitat al seu país amb l'obra "En Jim Botó i en Lluc el Maquinista" (1962) una novela fantàstica que li féu merèixer el premi Deutscher Jugendbuchpreis com a millor llibre alemany de l'any per públic infantil. Es casà amb Ingeborg Hoffman, que era cantant. Visqueren els dos a Roma. Ingeborg morí al 1985 a causa d'un càncer. Quatre anys després, Ende es casà per segona vegada amb la japonesa Mariko Sato.

Font: “Michael Ende” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation Inc.[Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Michael_Ende] Consulta: 27 d’octubre de 2010

Aquesta era la inscripcíó que hi havia a la porta de vidre d'una botiga petita, però, és clar, només la veia així el qui, de l'interior de la penombra estant, mirava al carrer a través del vidre.

A fora feia un dia de novembre gris i fred, i plovia a bots i barrals. Les gotes regalimaven vidre avall per damunt de les lletres filigranades. L'única cosa que es podia veure a través dels vidres, a l'altra banda del carrer, era una paret tacada de pluja.

La porta es va obrir de sobte amb tanta fúria que les campanetes de llautó, en forma de gotim de raïm al damunt, començaren a tritllejar esvalotaves i estigueren una bona estona sense poder-se calmar.

(...)

El petit Nicolas

2010-10-18T15:40:00.002+02:00

Les històries expliquen la vida d'en Nicolas, un nen d'uns 10 anys que viu en una ciutat francesa dels anys 1950 i on en elles es barreja humor i tendresa. Les il·lustracions que les acompanyen són dibuixos que acompanyen un passatge de la narració i que poden arribar a ocupar fins a dues pàgines senceres. En Nicolas és el narrador d'aquests petits contes i en ells explica anècdotes de la seva vida quotidiana com ara les classes, el pati, els jocs, les baralles amb els amics, les diferents sortides que fa. Tanmateix no deixa de banda el món dels adults, l'exposa amb el seu punt de vista de nen mostrant així situacions pròpies de les relacions entre veïns, de la feina del seu pare o de les discussions familiars, entre d'altres.

Font: “El Petit Nicolas” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Petit_Nicol%C3%A0s] Consulta: 21 d’octubre de 2010

René Goscinny (París, 1936-1977)
Als dos anys, la seva família va emigrar a l’Argentina, on de ben jove ja va demostrar la seva afecció a les historietes. Va treballar de comptable. Més endavant va anar a viure a Nova York i allí va començar a fer de dibuixant i escenògraf. De tornada a Europa, Goscinny va abandonar el dibuix i es va dedicar a escriure guions i diàlegs de còmics il·lustrats per altres. El 1955, en col·laboració amb Morris, va iniciar la sèrie d’aventures de Lucky Luke. El 1958 creava, amb Uderzo, Umpa-pah el pell-roja. Després, amb el mateix dibuixant, va posar al món l’Astèrix; i amb Tavary, el gran visir Iznogud; i amb Sempé, el petit Nicolas; etc., etc. El 1967 va ser nomenat Chevalier des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura francès.

Jean-Jacques Sempé (Bordeus, 1932)
Va ser un estudiant esvalotador i poc aplicat i el van expulsar molt aviat de l’escola. Es va col·locar en un comerç de vins: escrivia a màquina (bastant malament, diu ell), escombrava el local i rentava es cotxe de l’amo. Va fer la mili a París i s’hi va quedar a provar sort amb els seus dibuixos. Fins al 1955 no va començar a tenir èxit. El 1956 va entrar al Paris-Match. Ha treballat per al Punch, el New York Times, L’Express... En l’actualitat, és un dels humoristes gràfics més prestigiosos de França i d’Europa.

Font. Sempé, J-J; Goscinny, R. El petit Nicolas. Barcelona: La Galera, 1986, p. 147

Un record inoblidable
Aquest matí tothom ha arribat a l’escola contentíssim, perquè ens havien de fer una fotografia de la classe, que seria per a nosaltres el record més estimat de la nostra vida, segons ens ha dit la mestra. També ens ha dit que hi anéssim ben nets i ben pentinats.
Amb el cap ple de brillantina, he entrat al pati de l’escola. Tots els meus companys ja hi eren , i la mestra estava renyant en Geoffroy, que havia vingut vestit d’extraterrestre. El pare d’en Geoffroy és molt ric i li compra totes les joguines que ell vol. En Geoffroy ha dit a la mestra que volia que de totes passades el fotografiessin d’extraterrestre, i que, si no, se n’aniria.
(...)

El camí del far

2010-10-18T15:40:00.001+02:00

El camí del far és una novel·la juvenil de Miquel Rayó, guanyadora del premí Edebé de literatura infantil 2000 i de la crítica Serra d'Or de literatura juvenil 2001, destaca per la seva brevetat i el punt de vista poètic amb què tracta el tema de la guerra civil i de la postguerra.
Introdueix aquest tema històric des dels ulls d'un infant que no entén les causes del conflicte que ha dividit la societat en vençuts i vencedors, i, de la mà d'uns presoners que arriben al seu petit poble de Mallorca, troba algunes respostes i la crueltat de l'odi dels vencedors.
L'obra està escrita en un estàndard balear impecable del qual l'editorial especifica el vocabulari més distintiu.

Font: “El camí del far” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/El_cam%C3%AD_del_far] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Miquel Rayó (Mallorca, 1952). ha repartit sempre la seva activitat professional entre la docència i l'escriptura. És autor de nombroses obres de literatura infantil i juvenil amb les quals ha obtingut diversos premis literaris. La sensibilitat que ha sabut imprimir en els seus textos caracteritza la seva prosa.

Font: Rayó, Miquel. El camí del far. Barcelona: Edebé, 2002 [contracoberta]

Capítol u

Els homes arribaren de nit. Sentírem el rossec dels peus casats, el trepig de les mules, els frecs i els grinyols de les rodes dels carros.
-Ja vénen!- es deien les veïnes d’un finestró a l’altre, baixet, amb les persianes tancades.
-Callau i dormiu!- ordenaven els marits, porucs.
Tots els esperàvem amb expectació. Ens havien contat tantes històries, que crèiem veure homes maleïts, senyats per malalties horribles.
Els nins obríem els ulls esverats encara que només vèiem passar ombres misterioses. De temps n temps sentíem un renec violent.
“Caminau, rojos!”
“Ganduls!”
“Ara sabreu què és fer feina!”:
L’endemà, el campament ja s’alçava al peu del turó del molí vell.
(...)

Titeuf: el sentido de la vida

2010-10-18T15:39:00.000+02:00

Titeuf és un còmic que mostra la vida d'un nen amb tocs humorístics, creat per Zep el 1992. El seu èxit va propiciar la creació d'una sèrie de dibuixos animats basada en el personatge, que té entre vuit i deu anys segons la temporada i descobreix els misteris del món adult amb un punt de vista ingenu. També han aparegut diversos videojocs que emulen les seves aventures. La família, els professors i la colla d'amics són els secundaris que acompanyen Titeuf i que el fan viure vivències pròpies de la seva edat. Escrit en francès, el còmic s'ha convertit en un supervendes.
Titeuf va néixer el 17 de març de 1992 sobre un quadern de dibuixos en el qual Zep dibuixava alguns records de la infantesa. Aquest personatge és un noi ros que té un cap gros com un ou i un tupè, car el dibuixant tenia mandra de dibuixar-li cabells. Trobà que el cap del personatge s'assemblava a un ou i va decidir de donar-li com a nom Titeuf (en francès petit œuf > tit'euf > Titeuf). Al principi, guardà la seva creació per a ell abans d'adonar-se del potencial del personatge, molt millor que les seves altres produccions d'aquella època. Després de diverses respostes negatives als seus projectes, Zep va decidir d'abandonar el còmic. Tot i així arran dels consells del seu entorn, els primers dibuixos de Titeuf es van publicar en una revista de poca tirada. Va ser aleshores quan un productor, Jean-Claude Camano, va fer una ullada per casualitat i es va adonar del potencial econòmic del còmic.

Font: “Titeuf" [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation, Inc. [Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Titeuf] Consulta: 27 d’octubre de 2010

Zep, amb el veritable nom de Philippe Chappuis (Onex, Suïssa, 1967); actualment viu a Ginebra.
És el fill d'un policia i d'una modista. Crea la seva primera revista de còmic el 1979 i l’anomena Zep en homenatge a Led Zeppelin. És compromès per El Le Journal de Spirou el 1985. Posa alguns gags en Fluide glacial, publica tres àlbums, Victor n'en rate pas une el 1988, León Coquillard el 1990, i Kradok Amanite Búnquer el 1991. Això el fa destacar per l’editorial Glénat, de manera que llança, el 1992 al personatge de Titeuf.
Zep també és aficionat a la música (rock essencialment i partidari de Bob Dylan): el seu pseudònim és un homenatge al grup Led Zeppelin. Aquesta passió i la freqüentació dels concerts de música li van inspirar L'infern dels concerts, que va publicar el 1999. A més, va formar el primer grup de música anomenat Zep 'n’ Greg, recordant de vegades l'estil del Beau Lac de Bâle, i ha tret dos discos de cançons humorístiques.
El 2006, va dirigir el festival de música visual Musiques en Stock.

Basat i traduït de: “Zep" [en línia] Wikipédia. Wikimedia Foundation, Inc. [Disponible a: http://fr.wikipedia.org/wiki/Zep] Consulta: 27 d’octubre de 2010

Antologia de poemes. Joan Salvat-Papasseit

2010-10-18T15:37:00.001+02:00

Aquesta antologia de les poesies de Salvat-Papasseit, que éstà degudament autoritzada pels hereus de l’autor, constitueix una òptima introducció , alhora que una síntesi utilíssima, d’una obra que el professor Enric Bou, curador del volum, descriu en els termes següents: “Salvat ocupa una posició molt especial en el conjunt de la poesia catalana del segle XX per múltiples raons: per la pròpia consistència individual i artística, per la consideració que rebé entre els seus contemporanis, per l’esclat retardat de la seva fama. Però, sobretot, perquè Salvat fou un poeta “sincer”, testimoni com cap altre del quotidià amb el qual s’hi relacionava per una reacció d’enamorat: “...tot el secret del meu optimisme, amic, ve i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada”. D’aquesta manera, la seva és una veu sincera, testimoni singular d’uns dels moments més intensos del segle, i amb una clara consciència de la força del seu ofici.

Font: Salvat-Papasseit, Joan. Antologia de poemes. Barcelona: Ariel, 1992, solapa

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Autor, sobretot dep oesia, però també de prosa de caràcter polític i social, la seva obra reflecteix l’inconformisme, l’idealisme i lap roximitat de la mort (va morir de tuberculosi quan només tenia trenta anys). Els seus poemes, amb influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes, que aparegué el 1919, i La gesta dels estels (1922) fins al ‘entusiasme vital d’El poema de la rosa als llavis (1923). Cantautors com Lluís Llach, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner o Rafel Subirachs han musicat i recitat els seus poemes.

Font: Salvat-Papasseit, Joan. Antologia de poemes. Barcelona: Ariel, 1992 [coberta]