Selecció de quinze poemes del poeta alacantí Miguel Hernández. El títol d'aquesta selecció Me ha hecho poeta la vida s'ha pres de la dedicatòria que Miguel Hernández va escriure per a Vicente Aleixandre en un exemplar de "Vent del poble" i que diu així: "A nosaltres, que hem nascut poetes entre tots els homes, ens ha fet poetes la vida al costat de tots els homes ".El primer que crida l'atenció, a més del títol, és el format del llibre, sembla una targeta postal, fins i tot té el seu segell i el seu mata-segells. La portada és de color sèpia, en cartronet i està dissenyada per a ser llegida de forma horitzontal, tant els versos com les il lustracions que ocupen les dues pàgines següents.
La primera part del llibre respon a unes preguntes simples sobre el poeta: la seva vida escolar, el seu treball de cabrer, la seva participació en la Guerra Civil espanyola, la simbologia en les seves poesies ... La resta el formen quinze poemes sobre la vida, la mort, el dolor i l'amor, temes fonamentals en els versos del poeta, que serveixen per recordar en el centenari del seu naixement.
El disseny de les seves pàgines és d'una gran delicadesa, tant per les il.lustracions, carregades de gran expressivitat i gràcia, com pel seu color que les dota de gran vivesa i dels elements enganxats sobre aquestes formant bonics muntatges.
Els lectors podrien gaudir de la lectura amb poemes molt coneguts com "El niño yuntero", “Elegía a Ramón Sijé”, “Nanas de la cebolla” i altres més intimistes com Yo no quiero más luz que tu cuerpo ante el mío” o “La boca”.
El llibre es complementa amb un CD en el qual hi ha els poemes gravats per una veu masculina que vocalitza diversos elegits de Miguel Hernández.
Font: traducció de: http://es.paperblog.com/recomendacion-poesia-me-ha-hecho-poeta-la-vida-de-miguel-hernandez-13203/
Miguel Hernández (Orihuela 1910-Alacant 1942) Poeta espanyol. La seva vocació literària el va portar a llegir als autors clàssics espanyols i a ingressar en el cercle El Radical, amb Ramón Sijé, amb qui tindria una gran amistat. Després de publicar alguns poemes en el periòdic d'Oriola i la revista El Gallo Crisis, el 1933 va aparèixer el seu primer llibre, ‘Perito en lunas’ l'estil característic del qual va fer impacte en certs sectors de la crítica i literatura de l'època. El 1934 es va traslladar a Madrid, no sense passar dificultats al principi, i va publicar, aquest cop a la revista Cruz i Raya, el seu acte sacramental Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras. El 1935 va aparèixer El rayo que no cesa, integrat principalment per sonets escrits segons les formes clàssiques de segle d'or. En començar la guerra civil espanyola, Hernández es va afiliar al Partit comunista i es va allistar a l'exèrcit republicà.Durant la guerra, la seva producció poètica va tenir un caràcter marcadament polític, fins i tot propagandístic: Viento del pueblo (1937) y El hombre acecha (1939) y El labrador de más aire que, tot i publicat el 1937, la seva redacció és molt anterior. Aquest mateix any, es va casar amb Josefina Manresa, i, al llarg de la guerra, va participar en activitats d'esquerra comunista i antifeixisme internacionals (II congrés de intel.lectuals antifeixistes i un viatge com a convidat a la Unió Soviètica, al II congrés de teatre soviètic ). Amb la victòria del bàndol nacional, el poeta va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de trenta anys. Mentre feia estades en diversos penals, va ser component seu Cancionero y romancero de ausencias (publicat pòstumament el 1958), morint de tuberculosi al penal d'Alacant, el 1942.
Traducció de: “Miguel Hernandez”. Dins: http://www.tinet.cat/~elebro/poe/mher/biograf.html
El silbo de las ligaduras
¿Cuándo aceptarás, yegua,
el rigor de la rienda?
¿Cuándo, pajaro pinto,
a picotazo limpio
romperás tiranías
de jaulas y de ligas,
que te hacen imposibles
los vuelos más insignes
y el árbol más oculto
para el amor más puro?
¿Cuándo serás, cometa,
para función de estrella,
libre por fin del hilo
cruel de otro albedrío?
¿Cuándo dejarás, árbol,
de sostener, buey manso,
el yugo que te imponen
climas, raíces, hombres,
para crecer atento
solo al silbo del cielo?
¿Cuándo, pájaro, yegua,
cuándo, cuándo, cometa,
¡ay! ¿Cuándo, cuándo, árbol?
¡ay! ¿Cuándo, cuándo, cuándo?
Cuando mi cuerpo vague,
¡ay!
Asunto ya del aire.
¿Cuándo aceptarás, yegua,
el rigor de la rienda?
¿Cuándo, pajaro pinto,
a picotazo limpio
romperás tiranías
de jaulas y de ligas,
que te hacen imposibles
los vuelos más insignes
y el árbol más oculto
para el amor más puro?
¿Cuándo serás, cometa,
para función de estrella,
libre por fin del hilo
cruel de otro albedrío?
¿Cuándo dejarás, árbol,
de sostener, buey manso,
el yugo que te imponen
climas, raíces, hombres,
para crecer atento
solo al silbo del cielo?
¿Cuándo, pájaro, yegua,
cuándo, cuándo, cometa,
¡ay! ¿Cuándo, cuándo, árbol?
¡ay! ¿Cuándo, cuándo, cuándo?
Cuando mi cuerpo vague,
¡ay!
Asunto ya del aire.
