He mirat
aquesta terra (1980)
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 -
Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un
dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa
catalana de fórmules noucentistes.
Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva),
on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família,
però, s'estableix el 1915 a
Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta
població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la
mitifica amb el nom de Sinera.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre,
Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El
1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de
Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja
la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents
noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al
cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.
El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants
a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre
altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics
que tindran un paper important en l’obra que més tard farà. Espriu viu l'època
de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a
Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel,
Ferran Soldevila i Carles Riba.
Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935)
amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira
esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en
Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de
Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna
Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins
el 1939.
Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una
notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta,
és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior.
Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu
literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història
d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons
d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i
Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l’obra
d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La
pell de brau, 1960).
Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels
seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les
diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de
mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o
Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de
l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i
Ramon Pinyol.
El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel
que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És
distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla
d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de
Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de
Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982
rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d’Honor de l’Associació
d’Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida,
Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de
convertir-la en un corpus ben travat.
Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el
converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva
mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera
(Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o
Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és
enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.
Té obra traduïda a l’alemany, a l’anglès, al castellà , a
l’estonià, a l’èuscar, al francès, al gallec, al grec, a l’italià, al letó, al
neerlandès i al portuguès.
Premis
Premi Lletra d'Or l'any 1956 per Final
del laberint.
Al 1971 rebé el Premi Montaigne.
Candidat al Premi Nobel de
Literatura el 1971 i el 1983.
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972).
El 1980 rebé la Medalla d'Or de la
Generalitat de Catalunya.
Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982).
Doctor honoris causa per la Universitat de
Barcelona.
Doctor honoris causa per la Universitat de
Tolosa de Languedoc.
El 1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X
el Savi, guardó que rebutjà.
Font: http://www.anyespriu.cat/l-autor/biografia
Del minut 0:00 al 1:17 o bé al 1:43
He mirat aquesta terra Video clip KomfusioTV
Del minut 0:27 al 1:46 o bé al 2:08
Any Espriu - Actuació de Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler a l'acte inaugural Del minut 0:27 al 1:46 o bé al 2:08
