El 2006 els autors Ana Alonso i Javier Pelegrín es donaven a conèixer davant el públic juvenil amb una aposta fart arriscada: un octología de ciència ficció. Ara, en 2010, l'aventura arriba al final.
La saga de La clau del temps està ambientada al 2121, en un
futur distòpic ( és a dir, indesitjable) en què el nostre planeta està
controlat per les Grans Corporacions comercials que controlen absolutament tots
els productes del mercat, des de les comunicacions fins a les medicines. En
aquest marc els quatre protagonistes, Martín, Cassandra, Selene i Jacob, es
veuen voltats per la Corporació farmacèutica Dédalo, que s'ha interessat pel
que sembla ser una peculiaritat en el seu sistema immunològic. Amb promeses
d'una investigació a fons, Hiden, director de la companyia, els porta a un dels
seus emplaçaments estratègics.
Serà allà on tant Hiden com els joves implicats comencin a
fer descobriments sorprenents que no faran més que distanciar.
Ana Alonso, nascuda a Terrassa, l’any 1970, ha viscut
gairebé tota la seva vida a León. Biòloga de formació, és escriptora i
traductora.
Autora de cinc poemaris, ha rebut, entre d’altres premis,
l’accèsit al Premi Adonais de 2003 per Vidrios, vasos, luz, tardes, i el Premi
de Poesia Hiperión de 2005 per Atlas, pel que ha rebut també el Premi Ojo
Crñitico de Poesia 2006. També ha publicat la novel·la Los cabellos de Santa Cristina,
i ha traduït a Robert Louis Stevenson, Henry James i Nathaniel Hawthorne.
Javier Pelegrin, nascut a Madrid l’any 1967, és filòleg i
professor de literatura espanyola. És un gran coneixedor de la literatura
juvenil i del gènere fantàstic en general.
Aquesta és la seva primera incursió literària.
Una màquina de fabricar sueños
Los Relojes de la estación suburbana marcaban, en grandes
cifras luminosas, las doce menos veinte de la noche, Faltaba apenas un cuarto
de hora para que la red subterránea del monorail l cerrase sus puertas hasta el
dia siguiente, pero en uno de los andenes todavía podia observarse cierta
actividad. El último tren llegaba retrasado, y las escasas persones que
esperaban su llegada no tenían, precisamente, cara de buen humor. Solo un chico
delgado, de pelo oscuro y ojos castaños, levemente rasgados, permanecía sentado
en su confortable banco de agua sin alterarse, observando con curiosidad a la
gente que le rodeaba y tratando de
imaginarse lo que cada uno estaba pensando en aquel momento, una ocupación que,
en los últimos meses, se había convertido en su pasatiempo favorito.
