Matilda

Matilda és el títol d'un llibre escrit per Roald Dahl. Inicialment, va ser publicat en 1988 a Londres per Jonathan Cape, amb il·lustracions de Quentin Blake. Es va fer una adaptació cinematogràfica el 1996.
És un llibre de ficció en què una nena neix en una família que no la vol, a la família del Wormwood. Matilda és una bona noia amb poders prodigiosos que li permet moure objectes. Matilda des de petita és una nena molt intel·ligent, però els seus pares no aprecien que la seva filla sigui superdotada. Un dia, el pare de Matilda decideix portar-la a l'escola, i allà coneix a la senyoreta Honey (una gran mestra que aprecia les seves qualitats) i a la directora Tranchbull (la dolenta mestra que es dedica a estirar les trenes de les nenes).

Font: “Matilda” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Matilda] Consulta: 21 d’octubre de 2010

Roald Dahl (Llandaff, Gal·les 1916 – Oxford 1990) Encriptor anglès. Fou aviador a la RAF durant la Segona Guierra Mundial . D’aquesta experiència en sortí el seu primer volum de narracions, Over to you (1946). En la seva producció literària posterior s’orientà vers un tipus de narració curta on predomina l’humor negre, tot assolint un gran èxit amb obres com Kiss Kiss (1953) o My Uncle Oswald (1979).

Font: “Dahl, Roald”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 429

LA LECTORA DE LLIBRES

PASSA una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es prensen que és fantàstic.
Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.
No és pas desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:
-La palangana, que vomito!

Els mestres pareixen molt d’haver d’escoltar aquesta mena de bestieses proferides per pares satisfets, però habitualment s’hi poden tornar quan arriba l’hora de redactar l’informe de final de curs. Si fos mestre, em prepararia unes quantes bones esgarrapades per als fills aviciats d’aquesta mena de pares. Escriuria: “El vostre fill Maximilian és un desastre total. Espero que tingueu negoci familiar per poder-li encabir quan acabi l’escola perquè ben segur, com hi ha món, que, si no, no trobarà feina enlloc”. O bé, si en aquell moment la donava per la lírica, potser escriuria: “És una curiosa veritat que els llagostos tenen els òrgans de l’oïda als costats de l’abdomen. Vist el que he après aquest curs, la vostra filla Vanessa no els té enlloc, els òrgans de l’oïda”.
(...)