.jpg)
La història interminable és una novel·la de temàtica fantàstica de l'escriptor Michael Ende, escrita l'any 1979.En Bastian Baltasar Bux és un nen grassonet i sapastre que pateix els insults i molèsties dels seus companys de l'escola, i per aquesta raó es considera un nen rebutjat i pensa que l'escola no és un lloc per a ell. Fugint dels seus assetjadors, en Bastian arriba a una llibreria una mica especial on coneix el senyor Karl Konrad Koreander, el llibreter, que en aquell moment llegeix un llibre que de seguida li crida l'atenció: La Història Interminable. El llibre, amb les seves tapes daurades, l'atrau tant que, quan el senyor Koreander agafa el telèfon, el roba i surt corrents. En arribar a l'escola, s'adona que és tard i, com que no hi ha ningú pels passadissos, decideix no entrar a classe. Així que en Bastian s'amaga a les golfes de l'escola, comença de llegir el llibre tapat amb una tela, tot escoltant, a través de la finestra, el so de la pluja.
La història comença amb la problemàtica que existeix a Fantasia, el lloc on transcorre l'argument. El No-res s'està apoderant del regne i l'Emperadriu Infantil, reina de tot el món de Fantasia, es troba malalta. Per aquest motiu, a l'Atreiu, un jove indi pell verda, li és encomanada la tasca de salvar Fantasia i l'Emperadriu.
Al llarg del llibre, l'Atreiu viatja per Fantasia per trobar-ne la cura i passa per diferents proves i aventures. Paral·lelament, en Bastian s'adona que alguna cosa estranya succeeix quan llegeix el llibre, ja que sembla que ell i l'Atreiu estiguin connectats. L'Atreiu descobreix que la solució a la malaltia de l'Emperadriu és donar-li un nou nom i en Bastian s'adona que, cada vegada més, és ell qui l'hi ha de donar, però les seves pors no l'hi permeten. Així que, en un moment desesperat, l'Emperadriu decideix intervenir mitjançant el Vell de la Muntanya Errant, i l'home comença a llegir de nou la història perquè en Bastian vegi que és ell qui ha de donar el nom a l'Emperadriu.
Quan en Bastian s'atreveix a pronunciar el nom nou de l'Emperadriu, és enviat al món de Fantasia: s'esdevé així la història d'en Bastian, la història de Fantasia.
Font: “La història Interminable” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation [Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Hist%C3%B2ria_Interminable] Consulta: 21 d’octubre de 2010
Ende era fill únic del pintor surrealista Edgar Ende (artista que fou censurat pel govern nazi) i Luise Bartholomä, una fisioterapeuta. L'any 1935, amb sis anys, la seva familia es trasllada al barri de Schwabing, a Munic, on hi vivien molts artistes. Crèixer en aquest ambient va tenir una influència determinant en la seva obra posterior. Entre 1947 i 1950 estudià interpretació a l'escola d'Otto Falckenburg, a Munic. Començà a escriure relats infantils i juvenils a principis de la dècada dels 50. Treballà com a actor, guionista d'espectacles de cabaret i com a crític de cinema. Va aconseguir popularitat al seu país amb l'obra "En Jim Botó i en Lluc el Maquinista" (1962) una novela fantàstica que li féu merèixer el premi Deutscher Jugendbuchpreis com a millor llibre alemany de l'any per públic infantil. Es casà amb Ingeborg Hoffman, que era cantant. Visqueren els dos a Roma. Ingeborg morí al 1985 a causa d'un càncer. Quatre anys després, Ende es casà per segona vegada amb la japonesa Mariko Sato.
Font: “Michael Ende” [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation Inc.[Disponible a http://ca.wikipedia.org/wiki/Michael_Ende] Consulta: 27 d’octubre de 2010
Aquesta era la inscripcíó que hi havia a la porta de vidre d'una botiga petita, però, és clar, només la veia així el qui, de l'interior de la penombra estant, mirava al carrer a través del vidre.
A fora feia un dia de novembre gris i fred, i plovia a bots i barrals. Les gotes regalimaven vidre avall per damunt de les lletres filigranades. L'única cosa que es podia veure a través dels vidres, a l'altra banda del carrer, era una paret tacada de pluja.
La porta es va obrir de sobte amb tanta fúria que les campanetes de llautó, en forma de gotim de raïm al damunt, començaren a tritllejar esvalotaves i estigueren una bona estona sense poder-se calmar.
(...)
