El siurell del vent

“Prometo solemnement esforçar-me més, pujar més i buscar la manera de fer que demà sigui millor que avui. Per amor al meu emperador i per la glòria d’Aramanth!”.
Per als ciutadans-fills de l’emperador Creoth VI, els examens ho són tot. La ciutat d’Aramanth està sotmesa a una cruel tirania que examina els seus habitants des de la infància. De les puntuacions d’aquestes proves depèn la vida de cada família: el seu barri, els seus vestits, i fins i tot la seva dignitat.
Només recuperar la veu del siurell del vent els salvarà de l’esclavirutd. Per això la Krestel i en Bowman, dos germans bessons d’onze anys, tindran el valor d’enfrontar-se als tirans i emprendran un viatge incert cap a terres mítiques. Allà trobaran personatges llegendaris, com els barakes, guerrers que viuen a ciutats rodadores, els fangosos... o els nens vells, uns enemics cruels. Però sobre la Krestel i en Bowman recau una profecia que han d’acomplir...

(Text de contraportada)

William Nicholson (Lewes, Sussex, 12 de gener de 1948) és un guionista britànic, dramaturg i novel.lista. En William Nicholson es va criar en una família catòlica a Gloucestershire. En el moment en què va arribar al seu desè aniversari, havia decidit convertir-se en un escriptor. Va ser educat a Downside School, Somerset, i el Christ's College, Cambridge. Ell i la seva esposa, Virgínia, amb qui es va casar el 1988, tenen tres fills.Nicholson va treballar per a la BBC com a director de documentals, amb més de cinquanta títols en el seu haver, entre mitjans dels anys 1970 i mitjan 1980. Ell va guanyar fama com a novel.lista i dramaturg quan el primer llibre de la seva trilogia Wind on Fire Blau va guanyar el premi al millor llibre el Premi Smarties Gold al millor llibre infantil.

Font: http://en.wikipedia.org/wiki/William_Nicholson_(writer)


Temps era temps

A l’època en què van arribar els forasters, el poble manth encara vivia als refugis folrats amb les pells que havien traginat durant els seus temps de caçadors. Els refugis bombats s’agrupaven al voltant de la mina de sal que s’havia de convertir en la seva font de riquesa. Això va ser molt abans que construïssin la gran ciutat que avui s’alça sobre les cavernes de sal. Un dia, ben entrat l’estiu, un grup de viatgers va aparèixer per les planes desertes i va acampar prop dels manth. Tant els homes com les dones duien els cabells llargs i sense lligar i es movien amb molta pasimònia i parlaven en veu baixa, i això si parlaven. Van fer una mica de permuta amb els manth, a qui van comprar pa, carn i sal, que van pagar amb petits ornaments de plata que ells mateixos havien llaurat. No causaven problemes, però la seva presència propera resultava un xic incòmoda. Qui eren? D’on eren? On anaven? Les preguntes directes mai no obtenien resposta, només somreien, o encongien les espatlles, o movien el cap (...)