La Bet, una noia de setze anys i mig d'Esterri d’Àneu, descobreix en el museu un canut de minairons. Impressionada per les històries que li explica l’àvia sobre els minairons decideix robar el canut. Posa a prova els minairons en moltes ocasions i parla amb ells sobre els seus orígens, noms, antics propietaris,... La seva vida quotidiana transcorre paral·lela a la dels minairons fins que un dia en Quim, el vigilant del museu, descobreix que ha desaparegut el canut. La Bet en construeix un de fictici i el deixa al museu. Dies després va a Barcelona i li roben el canut originari. 
Pep Coll i Martí va néixer a Pessonada l'any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. Cursà els estudis d'Humanitats al Seminari de la Seu d'Urgell i es llicencià en Filosofia a la Universitat de Barcelona. des de 1980 treballa de professor de Literatura Catalana a l'IES Marius Torres de Lleida. La seva activitat literària s'inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació de la revista pallaresa Escudella i posteriorment, amb la fundació del Centre d'Estudis del Pallars. S'interessa per l'estudi del dialecte pallarès i per les narracions tradicionals de les valls del Pirineu occidental català. Recrea i adapta alguns d'aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple, La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil amb què guanya el Premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d'Or (1992) i de la qual se n'han fet fins ara, vint-i-cinc edicions.
Me’n recordaré tota la vida, de la temporada que vaig tenir el canut dels minairons. Llavors jo era una nena de tretze anys i mig, prima i escardalenca, amb el cabell curt com un bordegàs. Hivern i estiu, anava sempre amb texans i vambes, i els meus peus tenien unes ganes boges de córrer i saltar. Ja us podeu imaginar que jo estava condemnada a anar a estudi matí i tarda.Em rebentava haver d’anar a l’escola, sobretot per les notes que em posaven els mestres. En totes les assignatures m’endinyaven un bé, que per a mi és la pitjor nota que em poguessin donar. No sé si m’enteneu. Si per exemple treus un suspens, vol dir que ets un gandul o bé un talòs. «Un tros de carn beneïda», que diu la padrina. Un suficient és una nota molt important reservada als més llestos de la classe. Tan espavilats, que poden anar passant sense matar-s’hi gaire. Ho saben calcular molt bé, de manera que només estudien el poc que cal per anar aprovant justet (...)
