Al poble de Benissuda tothom sap que, una nit d'abril de 1938, la bateria antiaèria que hi havia a la vora del riu Ebre va fer caure el bombarder Stuka de la legió Còndor tripulat per l'artiller, en Franz Wigobald, que va tornar al poble després de la guerra. Però per a l'Elvira i en Roger, que viuen l'estiu dels seus quinze anys, això són històries de vells, com les llegendes que explicava l'àvia Alexandra sobre els fantasmes que ronden les ribes del riu. Fins que un dia de juliol arriba al poble en David, un jove jueu alemany que ha viatjat fins a l'Ebre per reconstruir la història de la seva família. Aleshores, en pocs dies, els espectres del passat reviuran de cop per trencar cinquanta anys de silenci.
Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) actualment viu a Bigues i Riells. Actualment a part d'escriure llibres també fa critiques al diari Avui i tradueix novel·les en castellà, basc, francès i gallec. Va començar a dedicar-se a la literatura des de molt jove. Al divuit anys va publicar la seva primera novel·la. Una obra realista, i com em vist abans, tracta temes molt importants a la realitat. Tot hi així s'ha dedicat més a escriure literatura fantàstica o bé combina la fantasia i la realitat, però no te gaires obres realistes.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Joan_Hern%C3%A0ndez
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Joan_Hern%C3%A0ndez
- I allà és on hi havia la bateria antiaèria
El braç del vell Franz Wigobald, encara ferm malgrat els anys i els patiments, fa traçar un ample arc al gaiato per mostrar al seu nebot allò que ja li ha mostrat altres vegades: el turó de pedra bruna i terra vermellosa que la gent de Benissuda coneix amb el nom de Puig de la Metralladora.
Segurament, el nom oficial del lloc és un altre, o potser ni tan sols no en tingui. Però els pobles bategen amb els noms de les seves pors i les seves creences tots els elements dels seus paisatges i, al capdavall, sempre són aquests noms els que perduren. El Puig de la Metralladora està batejat amb por i amb llàgrimes, i la por i les llàgrimes dels pobres tracen a la terra línies molt més perdurables que les buides paraules dels qui manen i la prosaica tinta dels cadastres.
- ¿I et va disparar, oncle?
El petit Hansi el mira des de la innocència dels set anys com qui mira l’heroi d’una pel·lícula, com si no hagués sentit explicar mai la història. Al voltant de l’ancià i el nen, asseguts a l’ombra d’un garrofer, de cara al Puig, les llagostes callen uns moments abans de continuar el seu ritme monòton d’estiu. El sol del matí cau sobre els camps i les hortes com si volgués rebentar cada pedra. Als peus dle Puig, l’Ebre traça una àmplia corba mandrosa, com si no fluís, l’aigua espurnejant sota la llum. Una brisa mínima du olor densa de garrofes i un record de frescor de l’aigua de les sèquies.
- Sí, Hansi, em van disparar.
(...)
El braç del vell Franz Wigobald, encara ferm malgrat els anys i els patiments, fa traçar un ample arc al gaiato per mostrar al seu nebot allò que ja li ha mostrat altres vegades: el turó de pedra bruna i terra vermellosa que la gent de Benissuda coneix amb el nom de Puig de la Metralladora.
Segurament, el nom oficial del lloc és un altre, o potser ni tan sols no en tingui. Però els pobles bategen amb els noms de les seves pors i les seves creences tots els elements dels seus paisatges i, al capdavall, sempre són aquests noms els que perduren. El Puig de la Metralladora està batejat amb por i amb llàgrimes, i la por i les llàgrimes dels pobres tracen a la terra línies molt més perdurables que les buides paraules dels qui manen i la prosaica tinta dels cadastres.
- ¿I et va disparar, oncle?
El petit Hansi el mira des de la innocència dels set anys com qui mira l’heroi d’una pel·lícula, com si no hagués sentit explicar mai la història. Al voltant de l’ancià i el nen, asseguts a l’ombra d’un garrofer, de cara al Puig, les llagostes callen uns moments abans de continuar el seu ritme monòton d’estiu. El sol del matí cau sobre els camps i les hortes com si volgués rebentar cada pedra. Als peus dle Puig, l’Ebre traça una àmplia corba mandrosa, com si no fluís, l’aigua espurnejant sota la llum. Una brisa mínima du olor densa de garrofes i un record de frescor de l’aigua de les sèquies.
- Sí, Hansi, em van disparar.
(...)
