La Jana té gairebé divuit anys i un gran futur com a nedadora. Quan es posa dins l'aigua d'una piscina, poques coses li importen més que arribar a ser una de les campiones de les properes olimpíades. Fins que, de sobte, a la seva vida on mai no semblava passar res, comencen a succeir-se els esdeveniments: els seus pares es barallen sense parar, la seva àvia amaga algun secret i coneix al César, el fill de la dona que ajuda la seva mare amb les feines de la casa.Tot passa molt de pressa: el seu pare no vol entendre els seus sentiments cap al César, la seva entrenadora li fa la vida impossible, la seva àvia sembla més misteriosa que de costum, al seu germà petit l'operen d'apendicitis, la seva mare plora, el seu pare marxa de casa i de cop i volta nedar ja no té tanta importància.
Care Santos és el nom de ploma de Macarena Santos Torres (Mataró, el Maresme, 8 d'abril de 1970), escriptora catalana (en català i castellà).Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i posteriorment Filologia Hispànica. Va començar la carrera periodística al Diari de Barcelona, i més endavant diaris com ABC o El Mundo.
El 1995 es va donar a conèixer amb un primer llibre de relats, Cuentos Cítricos. Després van seguir altres llibres (novel·les i relats). Entre els més importants, figuren la novel·la Trigal con cuervos que va guanyar el premi Ateneo de Sevilla o Los ojos del lobo, novel·la juvenil que va guanyar el premi Gran Angular. El 2007 va quedar finalista del Premio Primavera de Novela amb La muerte de Venus.
Ha estat traduïda a diversos idiomes.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Care_Santos
Fragments del quadern de la Jana (I)
Tinc al meu davant un d’aquells formularis oficials que fa tanta mandra omplir. Ja he començat a fer-ho, però, procurant fer una lletra de pal ben clara, que s’entengui. Nom: Jana. Cognom: Subirats Coronas. Lloc i data de naixement: Mataró, 20 de juny de 1986. Nom del pare: David. Nom de la mare: Gemma. Professió: Estudiant. Estat civil: Soltera. Adreça...
Fa un parell de dies que me’l miro, aquest paper, rumiant sense parar. Hi ha una diferència enorme entre saber què vols fer i decidir-te a fer-ho. Mai no me n’havia adonat. Almenys, no tan clarament. Durant aquests dies, he pensat mil vegades a trencar-lo. I també a lliurar-lo i deixar que les coses passin com de vegades me les imagino.
Tothom ha imaginat algun cop que feia alguna cosa atrevida de debò. Alguna cosa capaç de canviar el rum de la seva vida i de la d’algú altre, de capgirar-ho tot. No cal que digui que ben poca gent és capaç, am és de pensar-hi, de fer una cosa així. No tothom sap seguir allò que li diu el seu cor, hi ha poca gent capaç de deixar-se dur pels pressentiments per les il·lusions que menen cap a un camí incert. Jo, per descomptat, són una d’aquestes persones. No tinc por de res. De vegades penso que el pare té raó quan diu que són una inconscient.
(...)
