Aquesta obra, és un model clar d’obra surrealista, es regeix per les seves principals característiques. Les descripcions d’aquest poema produeixen un efecte plàstic per la seva capacitat d’evocació de colors i formes. S’utilitza en abundància, per tal de fer més fàcil la creació de la imatge pel lector. Per aquest motiu, com el català utilitzat per descriure és més aviat oblidat per l’època, es fa feixuc llegir-lo, i costós d’entendre’l.Pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). Per la data de l’escriptura, a finals de la guerra civil, sembla que el “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític. Somni d’una esperança de llibertat que no morirà interpretació pel clau del catalanisme radical de Foix.
Sembla un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
En aquest poema també relata les il·lusions dels somnis, quan diu “és quan dormo que hi veig clar”. Quan algú ens parla dels seus somnis, es taca d’una part molt íntima del seu interior. Aquest poema també el pots relacionar amb temes sobre la identitat d’una nació.
Pel que fa la seva estructura, és una cançó a la manera tradicional, amb una tornada que repeteix els dos versos inicials d’estrofa. Està format per tres estrofes de deu versos cada una. Els versos són decasíl·labs, tenen deu síl·labes, i la rima és ABABABBAAB.
Font: http://xarrupemlantologia.wordpress.com/6-es-quan-dormo-que-hi-veig-clar-per-j-v-foix/
Josep Vicenç Foix i Mas, conegut popularment com a J.V. Foix, (Sarrià, Catalunya 1893 - Barcelona 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels mes destacats del les avantguardes literàries catalanes.
Va néixer el 28 de gener de 1893 a l'antic poble de Sarrià, població que avui en dia és un barri de Barcelona. Fill de Josep Foix i Ribera, pastisser originari d'Els Torrents, i de Paulina Mas Rubinat, de Manresa. Inicià els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, però els abandonà al segon curs per continuar el negoci de la pastisseria familiar alhora que iniciava el seu interès per la lectura de clàssics com Lord Byron, Dante Alighieri o Charles Baudelaire.
L'any 1916 inicià la seves coŀlaboracions amb la publicació La revista, de la qual en fou redactor, al costat de Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917). Va ser també l'animador de la revista sarrianenca La consola (1919-1920), on inserí ja algun cal·ligrama. Va ser redactor de L'amic de les arts (1926-1928) de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l'avantguarda. Fou amic de Dalí, Miró, Éluard i García Lorca. En finalitzar la guerra civil espanyola va retornar al negoci familiar, deixant a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques. També es va dedicar a recopilar la seva obra poètica i va continuar donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells Joan Brossa que sempre agraí el seu mestratge tècnic.
El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva obra va adquirir més popularitat arran de la musicalització del seu poema "És quan dormo que hi veig clar" per part del cantautor Joan Manuel Serrat.
L'any 1961 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra de 1960 Onze Nadals i un Cap d'Any i el 1985 el Premi de la Crítica de poesia catalana per Cròniques de l'ultrason. Al llarg de la seva vida va rebre diverses distincions, entre les quals destaquen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquell mateix any, el Parlament de Catalunya el va proposar per al Premi Nobel de Literatura.
Anàlisi de la seva obra
Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge i el caràcter català. A través de la identificació entre el significat, el mot - substrat - la paraula - forma, caŀligrafia - i la terra, J.V. Foix va aconseguir una poesia autèntica, no falsejada. En la seva vida, on es va formar en els ambients noucentistes, va rebre la seva rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana. I gràcies a aquesta autenticitat fixada en la seva terra, va deixar de ser regional, provincià o caduc. Durant tota la seva vida, el poeta va estimar la juxtaposició d'imatges folles en colors violents, molt sovint de tints onírics - com per exemple "Gertrudis" - però mai d'un inteŀlectualisme rectangular, sòlid i inflexible.
La seva obra, allargada durant seixanta anys, és temàticament molt variada. Tot i així, allò central en literatura, allò que la construeix i la diferencia de la pastisseria: la forma, la paraula, es manté igual. El seu estil no varia. És un estil difícil de comprendre: el seu lèxic no és vast, però sí oblidat. Molts dels seus poemes reclamen la lectura simultània d'un diccionari. Els desficis simbolistes de "Gertrudis", la bromes prosístiques de la seva última edat, el misticisme del recull final del "Sol i de dol" (segurament la porció més perfecta de la poesia catalana); tots respiren a través dels mateixos porus.
J.V. Foix és un autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu estil. Les paraules que fa servir són curtes, dures, curulles de ressonàncies acolorides, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però, sobretot, intraduïbles al llenguatge estàndard, massificat i periodístic. Aquest valor musical compensa un cert automatisme en la factura de parelles adjectiu-nom, on l'adjectiu deixa de ser únic per al nom, descriptor necessari, i cau en la buidor (per exemple: so extrem, creença extrema. En canvi, el famós "pintar extrem" dels moderns està plè de sentit).
La seva obra més coneguda és, probablement, el poemari "Sol i de dol". El poeta tanca en la forma noble del sonet i la llengua pedrenca del segle XIII les imatges i els sentiments més moderns, de tal forma que aconsegueix la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre el segles.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Vicen%C3%A7_Foix_i_Mas
