
-Senyor? –Repeteix-. Amb quina urgència ho vol enviar?
Em grato amb dos dits ben forts per sobre de la cella esquerra. La picor s’aguditza.
-Tant és- dic.
La noia que m’atén agafa el paquet. La mateixa capsa de sabates que hi havia al meu porxo fa vint-i-quatre hores, novament embolicada en una bossa de paper marró, prcintada amb una cinta transparent, exactament tal com l’havia rebut. Però ara va adreçada a un altre nom. El nom següent de la llista de la Hannah Baker.
Sacsejo el cap.
-Quant és?
Col·loca la capsa sobre una encoixinada de goma i tecleja una números.
Deixo el cafè de màquina al taulell i miro la pantalla. Trec uns bitllets de la cartera, unes monedes de la butxaca i hi poso els diners al damunt.
-Crec que no ha comptat el cafè –diu-. Li falta un dòlar.
Li dono el dòlar que falta i em frego els ulls per treure’m la son. El cafè és tebi quan en faig un glop i això el fa més difícil d’empassar. Però necessito desvetllar-me com sigui. ...